Segon curs de na Patri: Les pràctiques educatives com a contextos de desenvolupament

En aquest nou curs tindrem noves assignatures que, poc a poc, anirem descobrint i aprenent d'elles.

En aquest primer moment parlarem de la psicologia de la educació. Hem fet ja el primer tema i ara es quan toca reflexionar sobre aquest. Però per començar ens hem de situar.

Quin és l'origen de la psicologia de la educació i de la psicologia científica?

Imatge d'elaboració propia. Origen de la psicologia de la educació.

Més tard, cap als anys 20 fins als 50 van aparèixer el moviemt psicomètric i les escoles psicològiques.

Pel que fa al moviment psicomètric, cal dir que és l'utilització dels instruments de mesura de la capacitat de la persona per a reconduïr-la cap allà on es vol. Existien tests per a elecció de professió, aptituds, etc. i es viu amb molta intensitat sobretot als Estats Units. Aquesta eina, desde el meu punt de vista, queda una mica antiga. Crec que qualsevol persona pot fer qualsevol cosa sempre que tingui predisposició i capacitat per allò que vol i s'esforci. No crec que un test que digui que de major has de ser policia m'hagi de convèncer de ser policia. Crec que l'experimentació i la búsqueda del que t'agrada farà que es trii un camí o un altre.

Com hem dit, també es formen les escoles psicològiques i totes les seves corrents. Apareix la teoria de la Gestalt i la gent comença a interesar-se per la psicològia i tot allò que aquesta mou.

Amb tot el revol de la Gestalt, apareixen, als anys 50, diferents fenòmens: a Amèrica apareix Piaget amb la seva teoria dels esquemes cognitius que fan possible l'aprenentatge, a Occident Vigotsky amb la seva teoria de que l'aprenentatge es duu a terme en un context social conjunt alumnes-mestre, el començament de la informatització i, amb això, la insuficiència del conductistme i la necessitat de nous plantejaments.

Però actualment, què entenem per psicologia de la educació?

Està clar que tothom ha sentit alguna vegada parlar de psicologia i, en el nostre àmbit, està clar que hem hagut de sentir alguna vegada el concepte de psicologia de la educació. Però què entenem per aquest concepte?

Nosaltres hem estat debatint a classe i el resultat ha set “ciència que estudia els processos psicològics bàsics i el processos d'ensenyament-aprenentatge, així com el comportament humà en el camp de l'educació. Aquesta ciència es pot relacionar amb estratègies com la metacognició (ja què fa referència al procés de reflexió personal sobre el que s'ha après durant el porcès d'aprenentatge).” Però pot ser és molt més senzill d'explicar. Genovard i Gotzens (1990) la van definir com: ciència que tracta dels processos d'ensenyar i aprendre, defineix els mètodes d'investigació adequats per al seu estudi i busca solucions per als problemes que hi puguin sorgir.

Així i tot pot quedar una mica més clar. Des del meu punt de vista, i després de tot el vist fins ara, la psicologia de la educació és la ciència que relaciona la conducta de les persones en el procés d'ensenyament (amb totes les relacions que aquest suposa) i adequa unes estratègies educatives o unes altres per tal de que la persona assoleixi els objectius establerts; és a dir, d'alguna forma esbrinar quina és la tècnica educativa que millor s'adapta al desenvolupament de cada persona.

Però actualment la psicologia va molt més enllà i es troba amb tres orientacions que la defineixen d'una forma o una altra segons la que sigui escollida: per una banda tenim la psicologia de la educació com una branca de la psicologia, d'altra banda com una branca separada de la psicologia i, finalment, la postura neutra, on s'argumenta que la psicologia de la educació es un punt intermig entre postulats psicològics i educatius que s'interrelacionen per dissenyar diferents models d'intervencions educatives.

Potser les tres orientacions no són diferents sino complementàries. És a dir, pot entendre's com una branca de la psicologia, perquè no deixa d'estudiar la conducta humana en el procés d'aprenentatge; pot entende's com una branca separada de la psicologia, perquè potser només fa referència a l'àmbit educatiu i, per tant, exclusiu d'aquest i separat de la resta del que s'entén per psicologia. Per últim, és obvi que s'entén com un punt intermig entre psicologia i educació, perquè és del que tracta aquesta branca.

Sigui com sigui el que cadascú pensi, no hem d'oblidar que la psicologia educativa té uns objectius i uns continguts establerts per a ser nombrada com a tal.

Si parlem d'objectius hem d'atendre a la triple finalitat d'aquesta: contribuir a la planificació de situacions educatives eficaces, proporcionar models explicatius dels pocessos de canvi i, ajudar a la ressolució de problemes educatius concrets. És a dir, relacionar en tot moment la teoria amb la pràctica. Pot semblar difícil, potser en acabar la carrera el primer pensament qu tinguem serà: "la teoria es una cosa i la pràctica una altra". No hem de caure en aquest error, si aconseguim relacionar teoria i pràctica tindrem moltísimes més eines per fer front a qualsevol situació. I no tot acaba en acabar la carrera, és molt important anar fent reciclatges per a aprendre sobre les noves pràctiques que puguin anar sortint i què ens poden ajudar al altres ocasions i a millorar en tot moment.

No ens hem d'apurar ni pensar que no sabem res quan arribem per primera vegada a l'aula. El temps de docència aporta experiència i aquesta última molts de recursos per afrontar diferents situacions que se'ns puguin plantejar al llarg de la nostra vida, ja no només en el sentit laboral, sinó també en el personal.

En aquest punt també cal dir que no perquè una cosa ens surti malament ja l'hem de donar per dolenta i no tornar-la a fer, potser no era el moment de fer-la, potser necessiti alguna petita modificació o, simplement, potser en una altra ocasió resulta perfecte. De la mateixa forma cal dir, que no perquè una activitat sigui bona, l'haurem de repetir a cada estona.

Tal com diu José Maria Esteve, catedràtic de Teoria de l'Educació a la Universitat de Màlaga a Cuadernos de Pedagogía nº266/Febrero, “s'aprèn a ser mestre per assaig i per error. Durant el camí s'han de sortejar diferents dificultats, com elaborar la teva propia identitat professional, dominar les tècniques bàsiques per a ser un bon interlocutor, resoldre el problema de la disciplina i adaptar els continguts al coneixement de l'alumnat”. I això mateix ens porta fins als continguts de la psicologia de la educació. Parlant d'aquestos i de temes prioritaris hem de tenir en compte diversos aspectes:

1. Adaptar-se al nivell de desenvolupament del nin es fonamental, ja què mai trobarem una classe homogènia a nivell cognitiu.

2. Saber en tot moment què és allò que el nen sap fer tot sol, el que no sap fer i el que sap fer amb ajuda, és a dir ser conscients de la zona de desenvolupament proper del nen per poder ajudar-lo a evolucionar en el seu aprenentatge, sempre, això si, guiant-lo. El nen, a més a més, a de ser consient del que fa i perquè ho fa per a que l'aprenentatge tingui significativitat per a ell. És a dir, no fer feines per fer per ocupar temps.

Penso que un gran problema d'això és caure en el conformisme del professor. Però aquí és on ens hem de plantejar la pregunta: per què vull ser mestre? Si la resposta és “perquè tinc les tardes i els caps de setmana lliures”, millor que ens dediquem a una altra cosa i deixem els nens, que son el nostre futur, en persones que puguin fer d'aquestos nens adults racionals i amb ansietat de superació. Per altra banda, si la resposta és “perquè vull aconseguir una educació de qualitat”, ens hem de posar per feina. És clar que és més feina adequar la feina de forma individualitzada per posar-se a diferents nivells a una mateixa aula, però és l'ajuda que cada nen necessita per millorar i, per descomptat, és necessari. Però per tota aquesta enfeinada, hi ha una gran diversitat d'estratègies de diversos autors que ens ho posen una miqueta més fàcil.

3. Motivació. Després de dir aquesta paraula no hauria de cladre posar cap explicació. Els nens han d'aprendre i aquesta tasca no té perquè ser avorrida. Si aconseguim emocionar als nens, si aconseguim la predisposició del nen a aprendre, ja tindrem més de la meitat del camí guanyat, perquè el que hagi d'aprendre li arribarà amb ganes i forçes per formar part del seu bagatge de coneixements.

Així doncs, per dur a terme unes estratègies o unes altres, hem de saber quin model de desenvolupament del coneixement seguim. En aquest camp existeix un gran pluralisme epistemològic, és a dir, una gran varietat de teories que s'adreçen a l'estudi del coneixement. Quatre exemples d'aquestes son: el conductisme, l'orientació cognitiva, l'orientació psicosocial i l'orientació ecològica.

Començarem amb el conductisme. Aquest neix de la mà de J. Watson. El seu plantejament es basa en el binnomi estimul-resposta, és a dir, un factor extern a l'èsser provoca una resposta sobtada per part d'aquest i, en perllongar-se la resposta, es pot parlar d'aprenentatge.

Aquesta visió comença per una avaluació inicial i, segons els objectius a assolir, es plantegen camins terapèeutics o pedagògics segons les necessitats de la persona. Els conductistes, així, fan valoracions individualitzades que no es poden aplicar a un grup sencer, ja què aixó seria un error perquè no tots els individus tenen les mateixes necessitats ni les mateixes respostes.

En els últims anys no es fa una dedicació plena a manejar conductes amb aquesta visió i en centren més en el reforç i en dissenyar processos d'instrucció.

Aquesta teoria, personalment, penso que tenia massa poder a l'hora de la seva aplicació. El conductisme estudia també la psicologia de l'individu mitjançant la conducta d'aquest davant a diferents estimuls. A més a més, amb reforçadors, es poden modificar aquestes conductes. Des del meu punt de vista, els conductiste, inicialment, potser tenien un afany de gobern del món. És a dir, si tenien l'ocasió i l'oportunitat de modificar qualsevol conducta, podien fer dels individus tot allò que dessitjàssin i, en moltes ocasions, la manca d'experiència o “la mala fe” pot fer que l'experiment es torni en contra teu o surti malament. Penso, en aquest moment, en els camps de concentració. Potser és un exemple massa estrany, però tots els nazis anàven en contra dels jueus, era la seva conducta i, està clar que l'havien modificat per a assolir l'objectiu d'exterminar.

Penso que el fet de modificar conductes al plaer no sempre és bo, perquè sempre hi ha algú que va a fer mal, com l'exemple anterior i en grans organitzacions no sempre s'aconsegueix un efecte positiu del que s'espera.

Per altra banda, penso que si s'utilitza per modificar conductes per a llevar pors o per a bé, la societat podria arribar a ser molt millor.

D'altra banda tenim la orientació cognitiva. Aquesta sorgeix com a contraposició al conductisme. Estudia el funcionament de la intel·ligència i la memòria i com intervenen en el procés d'ensenyament-aprenentatge. Es centren en la relació mestre-alumne i el rol que ha d'assolir el mestre per a que l'aprenentatge del nen sigui més significatiu. En aquest apartat cal esmentar que és fonamental ser un mestre guia i deixar que el nen aprengui autònomament, encara que això de vegades ens crea un poc d'angoixa. En aquest cas, és fonamental l'experiència que s'aconsegueix amb el temps i la disciplina que ha de tenir el mestre, com la que ha de fer valer dins l'aula.

L'orientació psicosocial, per la seva banda, estudia l'autoconeixement de l'alumne en relació al funcionament del seu entorn per tal de millorar la seva pràctica educativa. En aquest camp destaquem a Nelson i la teoria del psicoanàlisi, teories humanistes com dinàmiques de grup i, potser, teories ecològiques i pedagogies de la Gestalt. Aquesta orientació estudia en l'evolució personal, en la interacció, els rols i la personalitat; és a dir, tot el que fa referència a les relacios socials entre individus. Es centren, com hem dit, en l'autoconeixement, l'autoconcepte i l'autoanàlisi per desenvolupar la propia autonomia i cercar eines que ajudin a l'individo a evolucionar dintre la societat.

Finalment, trobem l'orientació ecològica. Brofenbrenner és el representant principal que es fonamenta en la teoria de Darwin. Brofenbrenner parla dels sistemes que envolten als individus, allò que ajuda a evolucionar a causa de la seva influència. El microsistema és el que més influènca té sobre l'individu i el macrosistema el que menys (que així i tot en té). El mesosistema per altra banda és el conjunt que relacions que s'estableixen entre siestemes i l'individu. Brofenbrenner ho anomena com “l'ambient ecològic es concep com un conjunt d'estructures seriades, cadascuna de les quals es troba dins de la següent, com a les nines russes. Al nivell intern es troba l'entorn immediat que contè a la persona en desenvolupament”.

Les claus per a un projecte ecològic, tal com diuen Lucía Valero, Encarna Palacios, Juan Quesada i Mª Angeles Gámez a uns dels llibres de la col·lecció Temes d'infància, son: recollir el conjunt d'accions intencionades per facilitar l'interacció, que l'escola integri diferents contextos de desenvolupament, revaloritzar el terme d'escola infantil com a complidora de funció social, plantejar espectatives i rols diversos per a dur a terme la relació, crear una imatge en funció de l'escola, l'alumnat, etc.; dissenyar i planificar un bon escenari on dur a terme les relacions per tal d'aconseguir un microsistema que vagi directe a l'evolució de l'individu.

Amb tot això, només queda dir que escara queda un llarg camí per recòrrer en el desenvolupament de l'educació infantil. Ja sembla que comença a veure's d'una altra manera, però segueix existint aquest desconeixement per part d'alguns sobre la importància dels aprenentatges als primers anys de vida del nen, que fan que els mestres i els futurs mestres de vegades es donin de cara contra una pared i els faci caure en la temptació del treball fàcil però poc funcional. I amb totes les tècniques i teories que tenim a l'abast per dur a terme un bon procés d'ensenyament-aprenentatge, podem aconseguir que els nens arribin a ser adults racionals que canviin la societat per a bé.

Per acabar, vull deixar un video que, potser penseu que no té res a veure amb el temari, però com a canvi de consciència de la societat pot ser molt útil. També pot ser una tècnica en un començament de procès d'ensenyament-aprenentatge per a tots.