Mostrando entradas con la etiqueta Educació Inclusiva. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Educació Inclusiva. Mostrar todas las entradas

martes, 15 de enero de 2013

Temes d'inclusió...esport!


En aquesta entrada parlaré d'un tema que a mí em mou molt: l'esport. Però abans explicaré que és la inclusió, que s'entén per una escola inclusiva i la diferència que trobem amb l'escola tradicional. Seguidament Exposaré la meva opinió sobre la inclusió a l'esport. Aqixí que...començem!

  1. Que entenem per inclusió.
La reial acadèmia espanyola defineix inclusió com l'acció i efecte d'incloure; la connexió o amistat d'algú amb un altre.

En termes d'educació, parlem d'una educació a la que tots puguin accedir i on tots puguin arribar als mateixos objectius ja sigui per un camí o per un altre. Parlem de la implicació de ser precabuts a l'hora d'identificar les barreres que alguns grups troben a l'hora de voler accedir a oportunitats educatives; i de la identificació dels recursos d'una comunitat per a eliminar les barreres que es puguin trobar.

Aquestes barreres són tots aquests factors de l'entorn d'una persona que, la seva presència o ausència, limita el funcionament de la vida quiotidiana d'aquesta persona. Referent a l'educació, trobem el concepte de barreres per a l'aprenentatge i la participació que fa referència a les dificultats que experimenta qualsevol alumne/a durant el seu procés d'aprenentatge i en la seva integració i participació a la vida escolar.

  1. Escola inclusiva.
Entenem per escola inclusiva aquella institució escolar que esta qualificada per a incloure a tot nen, considerant la diversitat com una capacitat bàsica de l'èsser humà; on el nen s'integra en un lloc preparat per a ell i que respón a les necessitats educatives especials que pot comportat.

No hi ha que conforndre, però, el terme d'inclusió amb el d'integració. Integració suposa que el nen és diferent i que és aquest el que ha d'integrar-se a l'escola, comptant amb les adequacions necessàries a la seva condició educativa.

L'educació inclusiva es presenta com un dret de tots els nens, i no només a aquells qualificats com a nens amb Necessitats Educatives Especials (NEE). Pretèn pensar les diferències del que entenem per normalitat (el més normal és que els humans siguem tots diferents), i la equitat en l'accés a l'educació que qualitat per a tots.

L'educació inclusiva no només postula el dret a ser diferent com alguna cosa legítima, sinó que valora explícitament l'existència d'aquesta diversitat. S'assumeix així que cada persona difereix d'una altra en una gran varietat de formes i que per això les diferències individuals han de ser vistes com una de les múltiples característiques de les persones; a més de servir d'enriquiment per a l'aula.

Per tant, inclusió significaria l'aposta per una escola que acull la diversitat general, sense exclusió alguna, ni per motius relatius a la discriminació entre diferents tipus de necessitats, ni per motius relatius a les possibilitats que ofereix la escola. La inclusió comença acceptant les diferències, celebrant la diversitat i promovent el tracte equitatiu de cada alumne. El procés d'inclusió, per tant, pretén minimitzar les barreres perquè tots participin sense importar les seves característiques físiques, mentals, socials, contextos culturals, entre altres.

  1. Escola inclusiva vs. Escola tradicional.
Amb tot el canvi que ha sofert l'escola durant els últims anys, existeix una diferència el l'escola actual respecte a l'escola que van viure els nostres pares. Algunes de les diferències més rellevants es mostren en la següent graella.
Escola tradicional
Escola inclusiva
Currículum normal i currículum especial, no contempla adaptacions.
Arrel humanista. Promou el desenvolupament integral de la persona.
No inclou, entre els seus objectius, l'atenció als menys capaços.
Promou la igualtat de drets per a tots.
Principis rígids, homogeneïtat, segregació dels pertanyents a cultures o ètnies diferents, discriminació segons el rendiment.
Defensa la diversitat, l'heterogeneïtat i les relacions interpersonals.
Persegueix la formació integral.
Reforça els processos, ensenya a aprendre a aprendre, a pensar.
Dóna prioritat als resultats acadèmics, computables.
Genera autonomia organitzativa en el centre i entre el personal.
Basada en l'acumulació de coneixements (Educació Bancària).
Veu riquesa en la diversitat, en el contrast cultural.
S'ocupa dels alumnes més capacitats.
Persegueix una educació de qualitat atenent les necessitats individuals.
No atén a les diferències més notòries.
Busca el desenvolupament de capacitats cognitives, socials i afectives.
Genera competitivitat i rivalitats.
Pretén generar canvi social solidari, canvi d'actituds.
Cada professor s'ocupa de la seva aula.
Suposa una reforma de l'escola per a la integració i promoció comunitària.
El coneixement es divideix i separa per àrees.
Socialitza als individus, evitant els riscos d'exclusió.
Els professionals s'especialitzen en la seva matèria, labor o programa.
Avalua el creixement personal en valors com el respecte, l'adaptació, la capacitat d'adaptació...
Les funcions dels professionals estan ben diferenciades .
Desenvolupa projectes cooperatius i programacions conjuntes


Treballa des de la multidisciplinarietat.
Els professionals en ella, es formen contínuament, actualitzant mètodes, tècniques, etc., eines per donar resposta a les NEE.
  1. Inclusió i esport.
Per finalitzar amb aquesta entrada, vull mencionar la meva especialitat, l'esport. Com tots sabeu, jo he fet el mòdul superior de tècnic en activitats físiques i esportives i mentre anava escribint aquesta entrada he pensat: Educació inclusiva i esport? Pot donar-se?

Personalment considero l'educació inclusiva com una forma molt interessant d'ensenyar però al mateix temps la veig molt difícil de dur a terme al món de l'esport.

Està clar que no tots pensareu el mateix. Sé que penseu...però els paralímpics...?? Sí, els paralímpics considero que es poden veure de dues formes. Es pot veure una inclusió de la persona amb un tipos de discapacitat al món de l'esport, en olimpiades específiques per a ells. En aquest punt és on discrepo amb el terme d'inclusió. El fet que siguin unes olimpiades separades de les altres, ja no comporta el que s'entén com inclusió. No naden persones cegues amb Michel Phelps, oi? Això és el que em fa replantejar-me el fet de dur a terme activitats físiques inclusives.

Hem de tenir en compte que la capacitat d'aprenentatge dels nens no és igual dins de l'escola encara que tots parteixen des del mateix punt d'aprenentatge (infantil). En canvi al món de l'esport els nens no tenen una predisposició enfocada feia l'esport, ja que la majoria de les activitats esportives es consideren activitats extra-escolars a les quals pocs nens acudeixen. A més a més, aquells que acudeixen a elles no parteixen del mateix punt d'aprenentatge a causa de les incorporacions tardanes, és a dir, alguns dels nens s'inscriuen en les activitats extra-escolars en edats molt primerenques i pujen de categories, mentre que uns altres amb la de la mateixa categoria s'incorporen més tard. Aquests nens no tindran els mateixos coneixements que els seus companys ja que mentre ells s'inicien en l'activitat escollida la resta dels seus companys ja té els coneixements bàsics i estan millorant dia a dia. Aquest fet dificulta l'ensenyament inclusiu per no dir que la fa gairebé impossible.

Per tant, com podem fer per a què dels 20 nens que puc tenir en un tatami de kàrate, tots de la mateixa categoria, facin activitats que beneficien a tots? El fet, és que acabes canviant d'hora als que saben més i els poses amb els grans per a què segueixin millorant; i als altres els hi fas fer activitats semblants on uns milloren i els altres aprenen des de zero. Però aixo no pot considerar-se inclusió ja què separem als nens en comptes de buscar una sol·lució.

A l'escola, per altra banda, no podem dur a terme aquesta mesura. A una classe d'educació física ens hem d'adaptar al grup que tenim, no podem canviar un nen a fer classe amb els més grans o amb els més petits perquè no té una maduració, o les mateixes característiques, que la resta dels companys. Per això tenim el que diem les adaptacions.

Per a dur a terme les adaptacions, només hem de tenir imaginació. Adaptar les activitats de forma que al nen que li costi més li resulti accesible però que per als demés lis resulti un repte. M'explico: posem d'exemple que estem fent bàsquet. Un nen no sap llençar, cinc saben fer-ho perfectament i automatizat i la resta aprèn progressant adecuadament. Podem dur a terme la següent activitat: desglossar cada passa i dur-la a terme lentament per a entendre els moviments. Què pasarà? Molt fàcil: el nen amb dificultats aprendrà les passes i podrà anar millorant amb la pràctica, els nens que progressen adecuadament, notaràn on cometien errors i podràn canviar-ho per a assimilar el moviment; i els que ja sabien com fer-ho, segur que els hi resulta difícil haver-ho de fer pensant el moviment i no automatizar.

Aquesta, i moltes altres, són tècniques que podem utilitzar dintre de l'aula. A més a més, no només en referent a maduració, sinó també pel que fa a quan es té un nen NEE a l'aula amb qualsevol tipus de discapacitat. Les modificacions són infinites (en activitats, materials multisensiorials, agrupacions, tipus de joc, etc.) per a què tots gaudeixin i aprenguin per igual.

Però a l'hora de parlar d'una activitat extra-escolar la cosa canvia. Com ja he dit, majoritàriament les activitats extra-escolars s'enfoquen a la competició i, per tant, no es pretén una inclusió a les classes ja què, quan arriba el punt en què la classe et queda petita, et canvien per a què progressis més amb els de la classe posterior, els més avançats.

Això, pensant-ho, no es inclusió, així que..què creieu que podem fer per canviar aquest fet?

No és fàcil, però és una cosa que, en edats primerenques s'ha d'intentar canviar.

Espero no haver-vos avorrit molt, l'esport és una cosa que m'apasiona i quan començo a pensar-hi m'emociono i escric sense parar.

Per acabar vull deixar-vos un vídeo, que no vull que es faci una interpretació errònia. És un video dedicat a les dones esportives que formen l'equip paralímpic espanyol. Elles són les que parlen al vídeo del seu afany de superació, de totes les bones aportacions que fa l'esport en l'èsser humà.

Una frase rellevant? “Te gusta? Sí? Entonces sí que puedes!

Per tots vosaltres!



Una abraçada i fins aviat!
Patricia Pinar Roig
☺♥♪

QUIET, de Màrius Serra

Una vegada he acabat de llegir el llibre de QUIET, no m'he pogut resistir a començar a escriure la redacció d'aquest.

Clarament m'ha aportat un nou punt de vista. He viscut, durant les pràctiques del mòdul d'educació física, una aventura amb persones que tenen alguna discapacitat. Lla sensació va ser inexplicable. No hi havia paraules per descriure l'emoció i el sentiment que aquella experiència em va causar.

Però aquest llibre et posa en una visió diferent, et posa en la pell de famílies i persones properes que conviuen dia a dia amb una persona com en Llullu. És un llibre que aconsegueix fer-te saltar les llàgrimes, però també aconsegueix posarte en una tessitura de lluita per la superació, per aconseguir proporcionar una vida millor, per a fer visibles a tots els que queden apartat per tenir alguna discapacitat. Aquest llibre fa que arribis a empatitzar amb famílies com la de l'autor que viuen una lluita silenciosa per a aconseguir aquesta vida digna i feliç.

Fins ara, tot el temari que hem estat veient a classe quedava una mica asèptic i sense sentiment. Tots/es sabem i entenem que l'atenció a la diversitat és fonamental tenir-la en compte, sobretot dintre de l'aula. Però no només s'ha d'entendre en el tema d'adaptacions d'infraestructures, temaris, etc., sinó també tenir cura de l'assertivitat que s'ha de tenir amb les famílies.

Abans de llegir el llibre vaig pensar que potser seria el típic llibre feixugós de l'assignatura, difícil d'entendre i amb mil conceptes tècnics. Però la realitat és ben diferent, el llibre s'inicia amb un prefaci que comença: “Aquest és un llibre que pot ferir la meva sensibilitat”, fet que ja et fa seguir endavant. A més a més, les paraules de Màrius Serra son molt properes, defugint de tecnicismes, creant una lectura amena i fàcil d'entendre. Així doncs, no va ser gens difícil gaudir de la lectura durant tot el llibre.

He de dir, que mentre llegia el llibre m'anàven passant imatges de les persones amb les que vaig tenir la gran oportunitat de treballar durant les pràctiques del mòdul. De'n Carlos, que té paràlisi cerebral ha set de qui més m'he enrecordat. Els primers dies que vaig estar amb ell era una angoixa constant. No sabia que fer ni com, no sabia si el que feia ho feia bé, no l'entenia quan em parlava. Recordo el primer dia que em va dir que si li podia atracar un got d'aigua. Ell parlava amb gargots i a primera vista és impossible entendre'l. Li vaig preguntar: com dius? En aquell moment es va apropar la meva supervisora i mirant-me i rient em va dir: que si em pots atracar un got d'aigua, no Carlos? Aquesta escena va ser molt graciosa, ja què en acabar de dir ella la frase, en Carlos va girar el cap cap a mi dient un altre gargot que vaig entendre a la perfecció i que va ser: Claaaaaaro!!

Poc a poc vaig començar a entendre'l i em vaig sentir increiblement bé perquè vaig sentir-me capaç d'ajudar a persones que ho necessiten, de sentir-me útil. La despedida en haver d'anarme'n va ser un mar de llàgrimes. Tenc moltes ganes de tornar a visitar-lo, a ell i a tots els altres, però no se si seria capaç d'anar-hi només un dia i entornar-me'n, ja què és molta la gent que passa per aquell centre de pràctiques, els interns s'encanten amb ells i després de la despedida no tornen a veure'l i tots ho passen malament. Això em fa sentir molt culpable.

No hem d'oblidar, per això, que els “d'ètnia Llullu” són persones d'igual forma que la resta, amb sensacions, sentiments i records. En el cas de'n Llullu, s'esmenta en la part final del llibre, on diu “No recordo res, jo, i res no oblido”, fent referència al fet que encara que no pugui recordar, implica que no pot oblidar tampoc. Però sap que l'estimen, recorda que l'estimen i sap que no l'obliden.

Aquesta part ha set una de les que més m'ha emocionat, com acaba la història, com està construit l'última part del llibre “Còrrer”, vist des de la perspectiva de'n Lluís.

Deixant de banda per un moment els meus sentiments post-lectura, vull fer un incís perquè d'aquesta lectura es poden extreure moltes situacions que podem relacionar amb el temari. Exemples d'aquestes són:
  • Al prefaci, entre altres capítols, podem trobar el principi de normalització, on es reconeix que les persones amb alguna discapacitat tenen els mateixos drets que la resta.
  • Per contra, trobem encara situacions negatives com la sectorització com per exemple al capítol de “Ràbia” on s'exposa la feina que encara falta per fer a la societat i a les infraestructures per a poder considerar-se adaptat a diferents discapacitats
  • L'exemple clar d'integració l'he trobat al capítol “Vergonya”, on exposa que a un restaurant també s'hauríen de proposar alternatives per a què totes les persones poguèssin accedir d'igual forma a tot el que el restaurant ofereix. Però la cambrera d'aquest capítol s'exposa de forma totalment irrespetuosa amb en Lluís i la seva familia.
  • Per altra banda, també podem entendre exemples d'individualització al capítol “Targeta VIP”. En aquest capítol, Màrius Serra explica diferents viatges (Eurodisney i el Vaticà) on s'han adaptat perfectamet a en Lluís per a què rebès tota l'atenció que necessitès.

Ara, mentre estic reflexionant sobre el que he llegit, m'adono de la realitat de l'assumpte, de la complexitat d'aquest. En un primer moment, la familia espera un diagnòstic que serà com un poal d'aigua freda per a ella. Comença, doncs, un dolor que s'ha de provar de superar el més aviat possible per a començar a atacar la tristesa, per a poder desenvolupar una vida el més normal possible.

Però per això és necessari tenir un diagnòstic clar, ja què abans no poder fer res perquè no saber què ataquem. Hi ha molts tipus de discapacitats, de deficiències i de necessitats i és difícil trobar els recusros necessaris i favorables per a tots, és a dir, específics per a millorar. L'educació en això també es veu afectada, només podem fer activitats d'assaig-error amb nens que encara no sabem ben bé què els hi passa, per tant, endarrerint el procés d'aprenentatge i xocant amb un mur cada vegada que el nen fracassa i no sabem perquè.

Per tot això, M. Serra, podria haver escrit un diari del dia a dia de'n Lluís, sobre tot el que ha viscut i com, etc., però ha escollit compartir aquest dia a dia amb tots, de forma que tots l'entenguem i es poguem posar fàcilment a la pell de'n Llullu, visquent la lluita constant del seu pare per a què la societat reconegués un membre ple de drets però afectat per una paràlisi cerebral.

Hem de recordar que vivim en una societat que està en constant moviment, en constant canvi i només aixecant el cap de darrere de l'ordinador poderm veure que tots som ben diferents, però lluitem per la igualitat constantment, però per la igualitat de deures que necessitem de seguida.

He de dir, per finalitzar, que mai havia llegit un llibre d'aquestes característiques. He llegit novel·les amb característiques semblants com “Bitllet d'anada i tornada” de Gemma Lienas, on explica en primera persona la vida d'una noia amb problemes d'alimentació, però res a veure amb l'exposició d'un tema com la discapacitat.

Al final del llibre, en Llullu, encara que la paràlisi no li deixa aixecar el cap, surt corrents, salvat de caure en l'oblit gràcies al seu pare.

En la seva memòria, la resta de la societat, hem d'intentar canviar per a què altres persones “d'ètnia Llullu” no es sentin desplaçants, sinó inclosos i acceptats com a persones amb drets dintre de la nostra comunitat.

Per acabar, vull deixar aquest vídeo que he trobat on es pot veure la seqüència final del llibre on en Lluís corre, mentre la narradora llegeix el primer paràgraf del primer capítol: “Desemperesir-se”.
Recordo en primer pla el rostre desconegut del Lluís després que una ganyota se n'ha apoderat. Ulls esbatanats celles sircumflexes braços enlaire llengua botida bocatort. Recordo també la mirada preocupada del doctor Casanova. El que acabem de presenciar l'ha fet empal·ladir en un temps rècord fins a deixar-lo gairebé exsangüe. I rere aquestos dos parells d'ulls esbatanats recordo encara, a través de la finestra de la consulta, l'inconfusible rètol del pub Lotus, al capdamunt del carrer de la Jota, un espai penombrós i encatifat en el qual molts joves del barri vam lliurar les primeres escaramusses sexuals.

Espero que un hagi agradat.

Des d'aquí, moltes gràcies Llullu per fer-me sentir la necessitat de ser 
agent de canvi d'aquesta societat.

Fins aviat!
Patricia Pinar Roig
☺♥♪