Clarament m'ha aportat un nou punt de vista. He viscut, durant les pràctiques del mòdul d'educació física, una aventura amb persones que tenen alguna discapacitat. Lla sensació va ser inexplicable. No hi havia paraules per descriure l'emoció i el sentiment que aquella experiència em va causar.
Però aquest llibre et posa en una visió diferent, et posa en la pell de famílies i persones properes que conviuen dia a dia amb una persona com en Llullu. És un llibre que aconsegueix fer-te saltar les llàgrimes, però també aconsegueix posarte en una tessitura de lluita per la superació, per aconseguir proporcionar una vida millor, per a fer visibles a tots els que queden apartat per tenir alguna discapacitat. Aquest llibre fa que arribis a empatitzar amb famílies com la de l'autor que viuen una lluita silenciosa per a aconseguir aquesta vida digna i feliç.
Fins ara, tot el temari que hem estat veient a classe quedava una mica asèptic i sense sentiment. Tots/es sabem i entenem que l'atenció a la diversitat és fonamental tenir-la en compte, sobretot dintre de l'aula. Però no només s'ha d'entendre en el tema d'adaptacions d'infraestructures, temaris, etc., sinó també tenir cura de l'assertivitat que s'ha de tenir amb les famílies.
Abans de llegir el llibre vaig pensar que potser seria el típic llibre feixugós de l'assignatura, difícil d'entendre i amb mil conceptes tècnics. Però la realitat és ben diferent, el llibre s'inicia amb un prefaci que comença: “Aquest és un llibre que pot ferir la meva sensibilitat”, fet que ja et fa seguir endavant. A més a més, les paraules de Màrius Serra son molt properes, defugint de tecnicismes, creant una lectura amena i fàcil d'entendre. Així doncs, no va ser gens difícil gaudir de la lectura durant tot el llibre.
He de dir, que mentre llegia el llibre m'anàven passant imatges de les persones amb les que vaig tenir la gran oportunitat de treballar durant les pràctiques del mòdul. De'n Carlos, que té paràlisi cerebral ha set de qui més m'he enrecordat. Els primers dies que vaig estar amb ell era una angoixa constant. No sabia que fer ni com, no sabia si el que feia ho feia bé, no l'entenia quan em parlava. Recordo el primer dia que em va dir que si li podia atracar un got d'aigua. Ell parlava amb gargots i a primera vista és impossible entendre'l. Li vaig preguntar: com dius? En aquell moment es va apropar la meva supervisora i mirant-me i rient em va dir: que si em pots atracar un got d'aigua, no Carlos? Aquesta escena va ser molt graciosa, ja què en acabar de dir ella la frase, en Carlos va girar el cap cap a mi dient un altre gargot que vaig entendre a la perfecció i que va ser: Claaaaaaro!!
Poc a poc vaig començar a entendre'l i em vaig sentir increiblement bé perquè vaig sentir-me capaç d'ajudar a persones que ho necessiten, de sentir-me útil. La despedida en haver d'anarme'n va ser un mar de llàgrimes. Tenc moltes ganes de tornar a visitar-lo, a ell i a tots els altres, però no se si seria capaç d'anar-hi només un dia i entornar-me'n, ja què és molta la gent que passa per aquell centre de pràctiques, els interns s'encanten amb ells i després de la despedida no tornen a veure'l i tots ho passen malament. Això em fa sentir molt culpable.
No hem d'oblidar, per això, que els “d'ètnia Llullu” són persones d'igual forma que la resta, amb sensacions, sentiments i records. En el cas de'n Llullu, s'esmenta en la part final del llibre, on diu “No recordo res, jo, i res no oblido”, fent referència al fet que encara que no pugui recordar, implica que no pot oblidar tampoc. Però sap que l'estimen, recorda que l'estimen i sap que no l'obliden.
Aquesta part ha set una de les que més m'ha emocionat, com acaba la història, com està construit l'última part del llibre “Còrrer”, vist des de la perspectiva de'n Lluís.
Deixant de banda per un moment els meus sentiments post-lectura, vull fer un incís perquè d'aquesta lectura es poden extreure moltes situacions que podem relacionar amb el temari. Exemples d'aquestes són:
- Al prefaci, entre altres capítols, podem trobar el principi de normalització, on es reconeix que les persones amb alguna discapacitat tenen els mateixos drets que la resta.
- Per contra, trobem encara situacions negatives com la sectorització com per exemple al capítol de “Ràbia” on s'exposa la feina que encara falta per fer a la societat i a les infraestructures per a poder considerar-se adaptat a diferents discapacitats
- L'exemple clar d'integració l'he trobat al capítol “Vergonya”, on exposa que a un restaurant també s'hauríen de proposar alternatives per a què totes les persones poguèssin accedir d'igual forma a tot el que el restaurant ofereix. Però la cambrera d'aquest capítol s'exposa de forma totalment irrespetuosa amb en Lluís i la seva familia.
- Per altra banda, també podem entendre exemples d'individualització al capítol “Targeta VIP”. En aquest capítol, Màrius Serra explica diferents viatges (Eurodisney i el Vaticà) on s'han adaptat perfectamet a en Lluís per a què rebès tota l'atenció que necessitès.
Ara,
mentre estic reflexionant sobre el que he llegit, m'adono de la
realitat de l'assumpte, de la complexitat d'aquest. En un primer
moment, la familia espera un diagnòstic que serà com un poal
d'aigua freda per a ella. Comença, doncs, un dolor que s'ha de
provar de superar el més aviat possible per a començar a atacar la
tristesa, per a poder desenvolupar una vida el més normal possible.
Però per això és necessari tenir un diagnòstic clar, ja què abans no poder fer res perquè no saber què ataquem. Hi ha molts tipus de discapacitats, de deficiències i de necessitats i és difícil trobar els recusros necessaris i favorables per a tots, és a dir, específics per a millorar. L'educació en això també es veu afectada, només podem fer activitats d'assaig-error amb nens que encara no sabem ben bé què els hi passa, per tant, endarrerint el procés d'aprenentatge i xocant amb un mur cada vegada que el nen fracassa i no sabem perquè.
Per tot això, M. Serra, podria haver escrit un diari del dia a dia de'n Lluís, sobre tot el que ha viscut i com, etc., però ha escollit compartir aquest dia a dia amb tots, de forma que tots l'entenguem i es poguem posar fàcilment a la pell de'n Llullu, visquent la lluita constant del seu pare per a què la societat reconegués un membre ple de drets però afectat per una paràlisi cerebral.
Hem de recordar que vivim en una societat que està en constant moviment, en constant canvi i només aixecant el cap de darrere de l'ordinador poderm veure que tots som ben diferents, però lluitem per la igualitat constantment, però per la igualitat de deures que necessitem de seguida.
He de dir, per finalitzar, que mai havia llegit un llibre d'aquestes característiques. He llegit novel·les amb característiques semblants com “Bitllet d'anada i tornada” de Gemma Lienas, on explica en primera persona la vida d'una noia amb problemes d'alimentació, però res a veure amb l'exposició d'un tema com la discapacitat.
Al final del llibre, en Llullu, encara que la paràlisi no li deixa aixecar el cap, surt corrents, salvat de caure en l'oblit gràcies al seu pare.
En la seva memòria, la resta de la societat, hem d'intentar canviar per a què altres persones “d'ètnia Llullu” no es sentin desplaçants, sinó inclosos i acceptats com a persones amb drets dintre de la nostra comunitat.
Per acabar, vull deixar aquest vídeo que he trobat on es pot veure la seqüència final del llibre on en Lluís corre, mentre la narradora llegeix el primer paràgraf del primer capítol: “Desemperesir-se”.
- Recordo en primer pla el rostre desconegut del Lluís després que una ganyota se n'ha apoderat. Ulls esbatanats celles sircumflexes braços enlaire llengua botida bocatort. Recordo també la mirada preocupada del doctor Casanova. El que acabem de presenciar l'ha fet empal·ladir en un temps rècord fins a deixar-lo gairebé exsangüe. I rere aquestos dos parells d'ulls esbatanats recordo encara, a través de la finestra de la consulta, l'inconfusible rètol del pub Lotus, al capdamunt del carrer de la Jota, un espai penombrós i encatifat en el qual molts joves del barri vam lliurar les primeres escaramusses sexuals.
Espero que un hagi agradat.
Des d'aquí, moltes gràcies Llullu per fer-me sentir la necessitat de ser
agent de canvi d'aquesta societat.
Fins aviat!
Patricia Pinar Roig
☺♥♪
No hay comentarios:
Publicar un comentario