Segon curs de na Patri: Carpeta d'aprenentatge

Hola a tots i a totes, torno a ser jo, na Patri. Comença un nou semestre, un nou curs en podríem dir, ja que no hi ha cap assignatura semblant al semestre anterior. Però bé, l'anomenarem com toca: un semestre. Amb aquest, una nova assignatura pretén despertar noves emocions en mi, noves sensacions, etc. Una assignatura anomenada “Desenvolupament i educació socioemocional en la primera infància”.

Un debat inicial em fa replantejar-me molt el fet se seguir o no amb aquesta assignatura i dues setmanes més tard decideixo continuar-la. No ets una persona de deixar coses a mitjes – em diuen. I ja m'han dit prou per a seguir endavant com a repte o porpòsit personal.

I ja així el primer dia, per començar l'assignatura, em pregunten: “Comences una nova assignatura, quina és la teva sensació?, quines emocions et desperta?”.

"Parem-nos a pensar cap on anar..."

http://www.iuvalladolid.org/spip.php?rubrique120&debut_articles2=10

Un embolic de pensaments invaeixen el meu cervell i citant textualment penso: “Doncs molt bé...per començar, quina diferència hi ha entre emocions, sensacions i sentiments? - Totes les respostes són correctes, aquí no hi ha respostes incorrectes – em diuen. I jo segueixo a la meva, que es suposa que he de contestar? Com ho he de fer? Perfecte, això és la primera: PÀNIC! Però això és una emoció? Uff..quin patiment, em llanço a la piscina...ànim! Bé...tenim la segona: ANGOIXA! Poc a poc, que m'estic embalant...estan bé les que estic posant? - em pregunto -, bé doncs, ja tenim la tercera: CURIOSITAT!”.

Ara bé, resulta que hi ha emocions positives, negatives i ambigües. Ja em semblava prou complicat, però veig que encara es pot complicar més. Això ens porta a la segona qüestió: “Col·locar-les en el quadre que classifica el tipus d'emocions i explicar el perquè de la meva elecció”. Anem a veure – reflexió interna-: acabo de treure aquestes tres en moment de pànic total, és moment de fer introspecció sobre el motiu de per què aquestes i no unes altres. Idò res, a veure que surt...

"Curiositat - està en tots els èssers vius..."

http://www.flickr.com/photos/gpoo/4905586775/

EMOCIONS POSITIVES	EMOCIONS NEGATIVES	EMOCIONS AMBIGÜES
Curiositat, podré enfrontar-me i acabar igual que amb les altres assignatures? Aquesta és una sensació que m'aporta autosuperació i el fet de seguir endavant.	Angoixa, sóc una persona que si un company o qualsevol persona necessita ajuda, m'ofereixo per a això, però el fet d'haver d'expressar el que sento va més enllà dels meus principis, sóc una persona que em considero freda quant a aquest tema. No m'agrada mostrar el que sento ni que la gent em “piqui” amb que haig d'expressar-me o expressant-se ells, això m'atabala i començo a sentir claustrofòbia, m'atabalo i em bloquejo.	Pànic, per què sempre em fa por començar des de zero una cosa (això és alguna cosa dolent), encara que tingui coneixements previs; és una altra forma de fer. Encara que aquesta sensació em fa estar alerta, i això és alguna cosa positiu, ja que l'atenció està fixada en el que toca.

Bé, pensava que haguera pogut ser molt pitjor... Arriba el moment de la segona pregunta: “Quines són per a tu les emocions primàries, aquelles que ens ajuden a preservar l’espècie?” Home, doncs per mi està clar, no? Aquelles que ajuden a la supervivència de l'espècie. Però si hem de filar, per mi serien: por, alegria, tristesa, amor, odi i ira. Pero, quina és la resposta real? Que no hi ha una resposta fixada que sigui totalment correcta, diferents autors citen diferents emocions com a bàsiques, però tots coincideixen en una cosa: l'amor és imprescindible.

Segons un d'ells, Paul Ekman, va desenvolupar un llistat d'emocions bàsiques a partir d'investigacions arreu de persones de diferents cultures (tribus de Papúa Nova Guinea que identificaven expressions facials de persones amb less que no hi estaven familiaritzades).

Així elaborà un llistat d'emocions humanes que denominà basiques en les que s'hi trobaven: la repugnància, l'alegria, l'ira, la por, la sorpresa i la tristesa. Llistat que als anys 90 amplià incloent-ne de positives i negatives, i no totes codificades en expressió facial com: diversió, despreci, content, orgull, culpa, vergonya, por, ira, etre altres.

Però, i com definiria jo les emocions que considero primaries? - ja hi tornem a ser... - intentaré fer-ho a veure...

Por, penso que és una emoció bàsica en l'espècie. Crec que si la por no fós primària, els homes de les cavernes no hagueren pogut sobreviure. Per tant, penso que és una emoció amb funció de supervivència.
Alegria, crec que és la emoció que manté les ganes de viure, de seguir endavant, per tant, important per a la supervivència de l'espècie també. Però aleshores, com és que es pot plorar d'alegria? Excés d'emoció que ha de sortir per algún lloc? Aixó em recorda a un vídeo que em va emocionar prou -i això que sóc de gel- d'una nena que es va alegrar...massa?

Tristesa, crec que fa referència a la pèrdua de l'estimat. Crec que és l'emoció més difícil d'explicar. No la veig com absència d'alegria, però si com una mena de fundació mínima de la justícia. “Estic alegre, passa alguna cosa, em poso trist: allò que ha passat, per què ha passat? He set jo el culpable?” No se si m'explico...

Amor, tal com hem dit, coincidint amb molts autors, crec que és l'emoció bàsica; aquella que manté víncles amb els demés, el creador del seguiment de l'espècie.

Odi, en contraposició a l'amor, crec que ha d'existir una emoció contradictòria per tal d'equilibrar. Com en una balança a un cap l'amor, a l'altre l'odi; assolint un equilibri.

Ira, penso que és una emoció per la que es passa abans de l'odi, com si per odiar a algú haguis d'haver passat per un moment inicial d'ira.

Dies més tard, em fan llegir un capítol de l'alquimia de les emocions, i em demanen que contrastem les nostres respostes i opinions amb el que diu la lectura. Vam fer un treball individual, després en petit grup i finalment en gran grup. Així es van poder veure els consensos dels demés, debatre, etc.

Sobre aquest capítol, primariament, hi havia que veure si la resposta a “quines creia que eren les emocions primaries” coincidia amb la lectura. Òbviament no, pero hi vaig estar ben prop d'encertarles totes! :-)

Les que apareixen a la lectura són: amor, por, ràbia, tristesa i alegria. Ràbia per odi i ja ho teniem... Però bé, desprès de llegir -i amb ajuda de les presentacions a classe-, va quedar tot una mica més clar. Post-lectura hi havia que escollir d'una a tres frases sobre cada emoció que apareixien al text. Les que jo vaig escollir van ser:

Sobre l'amor, que és l'emoció mare, la que ens ajuda a establir víncles per a socialitzar-nos vaig escollir-ne una que em resultava prou clara: “Amar es la emoción madre. De ella se pueden desprender todas las demás y enriquecerse o empobreceré en función de su textura, forma y color”. Per això és important que els nens posin nom a les emocions que senten, igual d'important que siguem exemple de que l'expressió de les emocions no és dolent ni motiu de burla, mofa o altres tipus de rebuig o maltracte.
Sobre la por, emoció que preserva a l'espècie davant de perills ja que ens fa protegir-nos, em van agradar: “Es importante que el miedo deje de ser una muestra de debilidad y se viva como un hecho cotidiano. Debemos convivir con el miedo y no negarlo”, i “Conocer el miedo es conocer los propios "fantasmas" y los propios límites”, ja que hi estic totalment d'acord, de fet crec que es complementen. La por es necessària, però tot amb grans quantitats es negatiu. Crec que la por s'ha de saber tractar també, per tal de no crear traumes, entre altres. També vull destacar una altra frase que va sorgir a classe respecte a aquesta emoció i que fa reflexionar sobre la motivació, l'autoprotecció, el coneixement dels propis límits, etc. d'aquesta emoció. Diu així: "si no tinguèssis por, que faríes?".
Sobre la ràbia, que ens ajuda a prendre decisions, no sempre es negativa i pot ser contenida o expressada; vaig escollir: “Convencer con explicaciones, cuando uno esta fuera de si, no sirve de nada, aún puede irritar más”, “Alejándonos del lugar en el que se ha producido la emoción de rabia, quedarse sólo, dar un paseo” i “Haciendo un ejercicio físico asociado a la disminución de pensamiento que pueden llevar a nuevos pensamiento de rabia”. Penso que vaig escollir aquestes per situacions properes al moment d'escollir-les: discussions amb professors/es, el que faig jo quan m'enfado (aïllar-me) i perquè vinc d'un mòdul d'educació física i l'exercici sé que fa disminuir la ràbia.
Pel que fa a aquesta emoció, hi ha que dir que pot ser expresa o contenida segons si es manifesta en agressió o en l'expressió facial només. D'igual forma, segons el grau de ràbia, que tenim podem veure diverses accions com: ira, empipament o furia. Amb això no vull expressar que la ràbia no s'hagi de deixar veure, sinó que l'hem de sentir i ser capaços de regularla i controlarla; de la mateixa forma que ho feien Luther King y Ghandi.
Sobre la tristesa, pel que fa a aquesta emoció, resposta natural al sentiment de pèrdua i que pot aparèixer en multitut de manifestacions, m'agradaren: “Si nos permitimos expresar la pena es más probable que, poco a poco, aceptemos que hemos perdido algo y podamos comenzar de nuevo” i “La pérdida de un ser querido nos hace valorar todo lo que tenemos y pensar en las alegrías que aquella persona nos había aportado”. Amb aquesta emoció tampoc era gaire neutra, tenc una pèrdua d'un èsser molt estimat recent i les vaig escollir pensant en ell. :(
El sentiment de dol en els nens sol ser expressat amb plors. Aquesta emoció també és molt important treballar-la amb infants, ja què és una de les que més poden afectar a les persones, poguent crear depressions. Aquesta emoció també es pot manifestar en forma de melancolia, desemparament, compasió, nostalgia o resignació. No obstant, hem de tenir cura de no caure en el que s'anomena indefensió apresa. Tothom té dret a sentir-se trist i expressar aquesta emoció. Però hem de procurar no fer que la persona que la sent arribi a assolir un grau de tristesa que provoqui que tothom senti llàstima i per això vegin indefensió en aquella persona. Així, no ajudem a la persona trista. De la mateixa forma que tampoc ajudem als nens dient-lis "no ploris, no passa res" quan òbviament, pel nen si que passa.
Sobre l'alegria, emoció que esdevé benestar físic i psicològic, vaig escollir: “La ironía, el humor, la sátira, siempre que sea de buen gusto, son signos de inteligencia. Para poder transgredir, buscar el transfondo de las palabras, interpretar la realidad desde diferentes puntos de vista...se necesita una buena dosis de creatividad y capacidad intelectual. Debería ser un factor tenido en cuenta cuando evaluamos a los niños”. El fet es que aquesta la vaig tenir molt clara, no n'hi havia una altra que m'agradés més. M'agrada molt la ironía desde sempre, no vaig voler eclipsar la meva frase amb altres eleccions.

"Emocions primares"

Imatge d'elaboració pròpia a partir d'imatges obtingudes de les url's que aparèixen a la webgrafia

I amb tot això continuaren les classes, una rere l'altre, debats, més debats, reflexions, escoltar companyes -generalment les mateixes i que arriben a ser una mica repetitives- reflexionar en veu alta aspectes de la seva vida que no acaben d'arribar-me -podria dir que tampoc em resulten gaire rellevants, però sempre s'aprèn de tot- i tampoc ajuden a acabr d'enganxar-me a l'assignatura...però aquí estem, fent i desfent esquemes piagetins.

En una d'aquestes clases va arribar el moment esperat des del primer moment de l'assignatura: havíem de fer una definició d'emoció. Primerament de forma individual, després debatint en grup per arribar a una en comú, que agradés a tots -és a dir, com intentar que Setmana Santa caigui a gust de tots i en dies que no plogui- però bé, ho intentem.

Anys anteriors parlaven de:

Estat - universal, expressat per la necessitat d'integració i regulació - equilibri personal. Puntual i intens per la reacció davant estímuls interns, externs, reals o imaginaris; que provoquen canvis físics i anímics.
Estat provocat per reacció intensa i puntual a un estímul intern, extern, real o imaginari.
Estat reacció intens i puntual davant estímuls que dóna respostes somatitzades a estímuls externs, interns, reals o imaginaris.

Però aquest any crec que ens hem lluït, pero ben lluïts, aquesta definició ens la agafarà la Reial Acadèmia. I no es per menys! Dues hores debatint paraules, buscant el significat les pròpies paraules que composaven la definició: què és resposta? Estímul? Parlem de la resposta a l'estímul o ho considerem l'estímul en si?

I em critico a mi mateixa -i això que la definició final no era gaire diferent a la meva inicial- que vaig ser una de les que no va parar de donar voltes només a la primera part de la primera frase que composava la definició... Però com he dit, ens vam lluïr i per fi la vam fer, la vam aconseguir, i aquí queda:

“Resposta a un estímul que ha provocat una alteració de l'estat d'ànim en un moment determinat a nivell afectiu de forma inconscient/involuntària, intensa i de curta durada, encara que variable; agradable o desagradable, que va acompanyada també de certa alteració fisiològica (expressions facials i corporals) i/o psicològica i és causant del sentiment. És també d'interpretació o reconeixement d'expressió subjectiva, dependent de les experiències prèvies, fixador de l'atenció i relacionada amb la interpretació subjectiva del context cultural i immediat (micro i macro sistema – teoria de Brofenbrenner).”

Creieu-vos-ho o no, pero és això el que va sortir. Ara només necessitarem fer un manual per entendre tot el que això vol dir.

Però bé, com sóc molt bona al·lota, us ho explicaré jo, veiem:

Resposta a un estímul que provoca un estat d'ànim en un moment determinat a nivell afectiu. Això vol dir que de sobte, sense tenir-ho previst (de forma inconcient/involuntària), un estímul qualsevol provoca una resposta en el propi ser que fa que l'estat d'ànim/afecte canviï.
De forma intensa: un estímul prou gran com per a fer que l'estat d'ànim pugui fer aquest canvi, en cas contrari no hi hauria prou intensitat com per a fer canviar l'estat.
De curta durada, encara que variable: la resposta en sí, l'emoció, es considera que té una durada curta, ja què de ser de llarga durada en considera ja sentiment. No obstant, tampoc es pot establir una durada aproximada del que dura una emoció, per tant, aquest temps és variable. -sí, ja ho sé, costa una mica d'entendre...vam estar dues hores debatint...recordau-ho!! :( -.
Agradable o desagradable: que l'emoció que es causa ens pot o no agradar. Aspecte que jo no hagués nombrat a causa de la seva obvietat, però així ja lligavem tots els caps.
Acompanyada també de certa alteració fisiològica (expressions facials i corporals) i/o psicològica: les emocions en ser sobtades provoquen respostes incontrolables que es deixen veure a nivell facial, corporal o psicològics (bots per ensurts, llàgrimes d'emoció, entre altres).
Causant del sentiment: com ja he explicat abans.
D'interpretació o reconeixement d'expressió subjectiva i Relacionada amb la interpretació subjectiva del context cultural i immediat (micro i macro sistema – teoria de Brofenbrenner): normalment les emocions són les mateixes per a tothom, es solen expressar de la mateixa forma sigui quina sigui la cultura o el país de la persona que la representi.
Dependent de les experiències prèvies: aquestes ens aporten un nivell de coneixement que fa que s'expressin o sorgeixin unes emocions o unes altres, en unes ocasions o unes altres.
Fixador de l'atenció: el curt termini en què apareixen, hi tenen lloc perquè l'atenció s'ha fixat en l'estímul que ha causat aquesta resposta. Aquest aspecte tampoc el vaig nombrar i em va semblar interessat posar-lo, encara que també era bastant obvi.

Així doncs, una vegada sabut això, hem va venir una idea al cap: no penseu que els dibuixos animats són de gran ajuda pels infants per a aprendre com expressar diferents emocions? Penso en coneguts que als seus fills els hi posen els dibuixos a la tele en anglès o en altres idiomes que de forma natural, a casa, no es parlen; i, així i tot, els nens entenen el que passa, penso, gràcies a l'expressió emocional (facial i corporal) que apareixen als dibuixos.

Us proposo un joc amb els dibuixos, vosaltres sabríeu identificar cadascuna de les emocions que apareixen en aquest vídeo?

I de video a video i llanço perquè em toca. A classe em posen el video de “The Baby Human”, i em demanen Reflexionar sobre el contingut. He de dir que aquest és un documental sobre l'evolució emocional dels nadons durant els primers anys de vida. Crec que, encara sabent la importància d'estar prop del nadó durant els primers anys, mai de la vida m'havia parat a pensar en quant abraça aquesta importància. L'origen i el descobriment de les emocions són aspectes importantíssims per a desenvolupar la conducta de la persona, el seu propi èsser. Així doncs, em formulen un parell de preguntes com:

1. Quins aspectes trobes interessants i reforcen el que ja sabies?

Penso que l'explicació de la importància d'establir vincles des de ben petits s'ha abordat de forma molt interessant. Amb diversos estudis, hipòtesis i dades que han extret de les situacions experimentals fan que a mi, personalment, m'hagi enganxat el fet de voler saber el perquè de tot, és cert que és important establir vincles, però per què? El clima que envolti al nen d'afecte i seguretat propicia l'expressió d'emocions i així també l'autoestima, la seguretat en un mateix, l'establiment de vincles amb altres, etc. En definitiva, el seu propi caràcter, la seva forma d'afrontar els conflictes i un cúmul de coses totalment necesàries per a la vida en societat.

I és amb això, amb la necessitat de buscar una societat millor amb el què em paro a pensar que si tothom pogués expressar i no es reprimís tot sería molt més proper i fàcil. Comunicació, ser proper, tocar-se -no com a fet sexual, sinó com a coneixement de l'altre-, etc. D'aquesta forma és com els nadons creen els primers víncles, reconeixement de veu, de cara, de tacte. Això és un aspecte que mitjanament sabia, però que amb l'explicació del docuemental queda molt més clara. No obstant, no pensava que el nen pogués reconèixer abans la cara de la mare que la del pare, o la veu, o el tacte. Per tant, vaig destacar bastant la dificultat dels homes per establir vincles amb els fill, per tant, la importància de realitzar tasques conjuntes de cura de l'infant per a què el pare no quedi, d'alguna forma, separat de l'estima del fill. Per aquest motiu, el canvi de bolquer pot ser una gran oportunitat per al pare per a establir vincles, ja que el canvi proporciona al nen neteja, seguretat i aspectes semblants als que aporta la mare des de que l'infant es troba dintre i amb l'alletament.

Un altre aspecte a destacar del documental és un que jo, personalment, no se com afrontar, no se com afrontaré el dia de demà ni se si seré capaç d'afrontar algun dia. El tema plors. Em considero una persona que els crits, els plors i les rabietes no se com afrontar-ho. El video tracta diferents plors: de por, de gana, de voler estar amb la mare, etc. Però com sé jo el que em demana si només plora? Hi ha un manual de plors? Perquè crec que el necessitaré, si no ara quan comenci pràctiques amb nadons...

2. Quins aspectes t’aporten nous coneixements?

Com he dit en la pregunta anterior, el fet de saber que hi ha diferents tipus de plors, de somriures, etc., és un aspecte nou per a mi. Se'm fa molt difícil pensar que per molt que m'esforci en fer pesigolles a un nadó que acaba de nèixer, i per molt que aquest rigui, no és més que un reflex del nen. Això em frustra, però com pot ser que a partir dels treso quatre mesos si i abans no es pugui considerar com a resposta “social”?

Per altra banda, també m'han sorprés molt les experiències que s'han mostrat dels nadons, com “modifiquen” la conducta de l'infant només distraient l'atenció d'aquest en un altre factor que no li causi estrés.

Finalment, penso que un altre aspecte que aquest video m'ha aportat és el fet del treball de les emocions per tal de combatre frustracions, fracassos, èxits, etc. Crec que està clar que s'han de tenir limits, fracassos, frustracions, tot són experiències per a la vida, que poden ser-nos útils. Però s'han de treballar ja què algunes poden causar traumes o altres que poden ser perjudicials i bloquejar a la persona a l'hora de realitzar alguna tasca en concret. Tot en excès es dolent i si no es treballa, potse també, no?

És per tant, que l'enfrontament de la persona davant èxits i fracasos depén de la conducta, del caràcter, del temperament que s'ha anat forjant al llarg de l'aprenentatge d'emocions, de l'establiment de vincles, de l'enforontament a experiències prèvies.

3. Quins aspectes trobes que són susceptibles de debat/discussió?

Penso que alguns aspectes que s'haurien d'exposar en debat explicats en aquest video -entre altres- podrien ser, en un primer lloc el fet de caracteritzar el temperament com innat. Penso que des d'un primer moment s'hauria de diferenciar el caràcter del temperament, ja què moltes persones -incloent-me en elles- no acaben de diferenciar els petits matissos que s'hi esdevenen. Així i tot, cal destacar que hi ha tècniques de modificació de conducta que poden fer canviar a la persona però, i el temperament? Es pot canviar amb tècniques?

Per altra banda, penso que el fet d'establir una jerarquia d'identificació d'expressions i veus també és prou debatible. El fet de pensar que primer es reconeixen a les mares, té lògica, ja què és amb la primera persona que estableix un víncle. Però com és què primer reconeixen a altres persones properes que als pares? Deixant de banda els clixès de que les dones són més expressives que els homes, penso que el nen duu a terme reconeixements segons la proximitat amb la persona, per tant em sembla massa inquietant que el pare no sigui de les primeres persones que l'infant reconeixi.

4. Quina funció compleixen les emocions morals?

El concepte d'EMOCIÓ MORAL no és un concepte que m'hagi plantegat mai, de fet, tampoc tenia constància de l'existència d'aquest; per tant, tampoc se quina seria la funció d'aquestes. Segons el vídeo, les emocions morals són aquelles que fan que la persona s'autorreconegui. Son aparèixer cap als dos anys i són per exemple la vergonya, l'orgull i aquelles que possibiliten el desenvolupament personal.

5. Reflexió global del vídeo.

Com a reflexió final, cal destacar que l'aprenentatge del control emocional és un procés de llarga durada ja què hi ha emocions que es desenvolupen més tard. Així doncs, és important que els nens aprenguin a reconèixer les seves emocions i posar-lis nom per tal de poder interpretarles. També és important l'establiment de vincles afectius que l'ajudin a desenvolupar-se com a persona. A més a més, no hem d'olidar el fet que cada nen és diferent i tots tenen comportaments, temperaments i necessitats diferents, per tant, no podem aplicar les mateixes estratègies per a tots. I com ajudo jo als nens com a futura docent? Bé, això ja és més complicat, no hi ha receptes però la resposta és la mateixa: reconeguent el que sento, empatitzant, creant un lloc segur per a ells on es sentin confortables per tal d'expressar, etc.

Per tant, i com a conclusió, hem après que hi ha diferents tipus d'emocions, que aquestes s'han de poder expressar sense cap dubte i que es poden manifestar en altres formes més complexes. Diversos autors n'anomenen algunes de bàsiques i altres de secundàries, per tant, no hi ha una única resposta a quines són les emocions primàries.

Pel que fa als infants, hem de treballar les emocions per a arribar a corregir conductes errònies, per tant, és important que els nens posin nom al que senten i ho expressin per tal de poder autorregular-se i no frustrar-se. Aquesta frustració sol crear conflictes per contraposició d'opinions, idees, etc. En aquests conflictes sempre hi ha un moment d'ascens, un d'estabilitat i un de descens. Així doncs, per tal de poder afrontar el problema és millor en el moment en què passem de l'estabilitat al descens, ja què abans és pràcticament impossible resoldre'l.

Per altra banda, també hem de tenir en compte que tendim a posar víctima i culpable en els casos de conflicte i no sempre es donen així. El procès d'exoneració, el fet de demanar disculpes està bé si de veritat es sent el que es diu. Per tant, tampoc hem d'obligar als nens a que demanin perdó per tal d'acabar amb el conflicte de forma ràpida. Això no ajudarà al desenvolupament afectiu i social de l'infant ja què no tindrà cap procés reflexiu per a ell i, per tant, no tindrà cap tipus de significativitat.

Així doncs, a l'hora de posar en marxa a l'aula processos que socialitzin els infants ahurem de procurar espais que donin lloc al coneixement social, al desenvolupament de víncles i emocions, a la regulació de la conducta i a la construcció de la pròpia identitat. Com? Em ve al cap el moment dels racons, racó de... on un espai de joc es converteix en un espai simbòlic de la societat on tots els processos nombrats hi tenen cabuda d'una forma didàctica i significativa per a ells.

En aquests racons podràn empatitzar i establir diversos víncles que aportaran afecte als infants, afecte de diversos tipus a causa de la proximitat, la seguretat, l'estima, la intimitat i la realitat del moment i el lloc. Un afecte que els acompanyarà al llarg dels anys i durant tot el llarg camí que els hi queda en l'aprenentatge per a la vida.

I fins aquí arriba el primer tema: el tema d'emocions. Ens tornarem a veure per parlar de les famílies.

Per acabar vull deixar una cançó de les meves, representatives de l'amor en tot el seu esplendor, i amb una frase que em resumeix molt bé aquest tema d'una poetisa d'Estats Units i que diu així: "Tot el que sabem de l'amor és que l'amor es tot el que hi ha".