El
semestre segueix endavant, igual que el nostre temari. En aquest cas
parlarem de la familia. I per començar hem de definir que és
això de familia. Així doncs, per començar amb aquest tema,
de forma individual escrivim què és per a nosaltres la familia.
Doncs
per a mi la familia és aquell grup d'individus més propers a
la persona que s'esdevé per llaços íntims i forts vincles
afectius. A més a més, aquest grup d'individus realitzen la funció
de socialització, desenvolupament i protecció d'aquest.
Però,
igual que vàrem fer amb les emocions, de forma grupal volíem
aconseguir una definició consensuada per al grup. Començàrem en
petit grup i el resultat va ser: la
família és un grup d'individus que constitueixen una institució,
formada mitjançant vincles afectius i on cadascun adopta un rol i
comparteixen unes normes comunes per possibilitar, així, les
funcions de desenvolupament, socialització i protecció. Així a
l'hora de debatir per a una definició per a tots, les possibilitats
de discussió quedaven reduïdes i, així, el procés de consens era
més ràpid.
Finalment,
la definició de familia que va quedar com a definició per al
grup va ser: un grup de persones que adopten diferents rols,
vinculades per diferents llaços, ja siguin jurídics, afectius o
biològics, que conformen una institució que composa la cèl·lula
mare de la constitució de l'Estat. Aquest grup comparteix un mateix
espai i és l'agent socialitzador primari ja què realitza funcions
de socialització, desenvolupament i protecció dels individus que la
composen. A més a més, aquests individus han d'acceptar unes normes
que s'estableixen per al bon funcionament d'aquest.
Familia
unida, recolzament en qualsevol moment!
Font: Flikr - webgrafia
A
més, cal destacar que per que fa al concepte familia, una vegada
exposada la definició consensuada, podem entendre que hi ha diversos
tipus de familia com: la nuclear, l'extensa, la monoparental,
homoparental, hermanastral, ensamblada o reconstituida, de llarga
distància, parella, adoptiva, d'acollida, numerosa, separada o
divorciada, poli-nuclear, de custodia separada o compartida, extensa,
etc.
Però
no hi ha una única definició de familia, sinó diverses
aproximacions igual de vàlides que exposen aquest terme de diverses
formes però, que al cap i a la fi, volen explicar un mateix fet.
No
totes les families són iguals...
Elaboració pròpia. Font: Flikr - webgrafia
Així
doncs, la RAE contempla una definició molt senzilla: grup
de persones emparentades entre si que viuen juntes.
El sociòleg Anthony
Giddens,
per la seva part, la defineix com el grup
d'individus relacionats uns amb uns altres per llaços de sang,
matrimoni o adopció, que formen una unitat econòmica. Els membres
adults del grup són responsables de la criança dels nens. Totes les
societats conegudes suposen alguna forma de sistema familiar, encara
que la naturalesa de les relacions familiars varia àmpliament. Si bé
és cert que en les societats modernes la principal forma familiar és
la família nuclear, sovint es dóna una gran varietat de relacions
de família extensa.
Per
altra banda, l'Institut
Interamericà del Nen
exposa el terme familia com: el
conjunt de persones que conviuen sota el mateix sostre, organitzades
en rols fixos (pare, mare, germans, etc.) amb vincles consanguínis o
no, amb una manera d'existència econòmic i social comunes, amb
sentiments afectius que els uneixen i aglutinen. Naturalment passa
pel naixement, després creixement, multiplicació, decadència i
transcendència. A aquest procés se li denomina cicle vital de vida
familiar. Té a més una finalitat: generar nous individus a la
societat.
Aquesta
institució, doncs, ha d'assegurar unes funcions que ha de garantir a
tots els membres. Sobre aquestes tampoc hi ha un consens establert, i
diferents autors destaquen diverses classificacions, les funcions són
pràcticament les mateixes. A més a més, entre familia i escola,
aquestes funcions són complementàries. En grup hem esmentat
funcions com: alimentació, socialització, protecció, formació,
higiene, salut, afecte, etc. Aquestes són, entre altres, les que
creiem que, com educadores, haurem de contemplar per a detectar
possibles maltractaments. Encara que el millor fós actuar a priori.
I com li expliquem això als infants? La millor forma és el diàleg, saber adaptar la informació al nivell de desenvolupament de l'infant. Aquest ha de saber des de ben petit que potser un company té dues mares, un altre només un pare, etc. Un altre exemple per acabar de clarificar són cançons i vídeos. Com aquest exemple...
Fem
una passa més endavant i parlem de les funcions bàsiques de la
familia. Aquestes són la satisfacció fonamental del nen, transmetre
valors, socialització, participació, etc. No obstant les podem
classificar en:
- Primaries, com: alimentació, escolta activa, valors, tolerància, etc.
- Emocionals i socials, com: amics, escola, víncles, etc.
- Sexuals, com: curiositat, imitació i contacte, etc.
- D'entorn físic i social, com: protecció de riscos, interacció, exploració, comprensió, etc.
Pel
que fa als estils de comportament dels rols de pares, cal destacar
que no són estils exactes, sinó que són tendències, ja què solen
mesclar diversos estils. Així doncs, trobem:
Mapa conceptual d'elaboració pròpia.
Però
com ja he dit, aquesta classificació no és única. L'article “Dos
modelos de familia”
que ens proposen treballar a l'aula ens mostra una altra
classificació. Aquest mapa conceptual mostra les idees
més significatives d'ambdues i una breu reflexió de les
conseqüències en el desenvolupament del nen segons les dos
tipologies.
Mapa conceptual d'elaboració pròpia.
A
més a més, cal remarcar que vivim en una societat material on els
nens no coneixen el valor de les coses, ja què els pares els
“compren” amb regals per su`plir carències d'afecte i temps amb
ells, eludint el conflicte, etc.
I
de tant parlar de disciplina i càstigs, arribem a la part que menys
m'ha agradat d'aquest tema, el fòrum. Es proposen un text “Las
Necesidades básicas de la infancia. Lo que cada niño o niña
necesita para vivir, crecer y aprender”,
i ens demanen una lectura reflexiva per tal d'exposar la nostra
reflexió en forma de debat al fòrum de l'assignatura. No dic que no
m'agradi debatir, dic que debatir per un fòrum no és el mateix que
viure-ho en persona, de forma que veus cares, expressions, diàlegs,
etc. Això és l'interés que té un debat. El fet de fer-ho des del
fòrum em va suposar un suplici...llegir en comptes d'escoltar,
amollar tota una parrafada en comptes de dialogar, tenir diferents
punts oberts en tema perquè és per escrit i no dialogat (vull dir,
els punts a parlar queden oberts, no van tancant-se i obrint-se
altres segons el diàleg), l'he tobat interessant, si, però molt
feixugós per dur-ho a terme.
Així
i tot, pel que fa a la meva aportació al debat “Càstig,
si o no?”, he
de dir que jo crec que, el primer que tenim present en parlar de
càstig és que no és tema gust per a ningú: ni per als pares ni
per als fills, ni per a educadors. Personalment, crec que quan has
d'aplicar un càstig, estàs expressant una frustació per no haver
sabut arreglar el conflicte d'una altra forma que no sigui sotmetent
al nen a alguna cosa. La problemàtica està en voler canviar la
perspectiva, parlant de “posar límits” quan el que fem és
castigar.
Allò que entenem per càstig, ja fa anys que s'ahuria d'haver acabat.
Font: Flikr - webgrafia
Penso
que “posar límits” i “castigar” se solen confondre,
veient-se com les dues cares d'una mateixa moneda, però que no
acaben de ser el mateix. Crec que la concepció de “càstig”
-encara que cada vegada menys- encara està valorada i entesa com a
càstig físic (pegar) o emocional (tancar-ho en una habitació, per
exemple). D'altra banda, els límits i les normes -clars i coherents-
són necessaris per al bon funcionament de la família i de la
societat, i també formen part del procés educatiu del nen, un
procés diem-ne més constructivista.
Òbviament, la reconducció de la conducta en el nen ha de fer-se sempre des de l'afecte. Educar i cuidar dels fills és la funció principal dels pares, sempre, és clar, des de l'amor. L'educació té com a finalitat formar una persona autònoma, crítica i sociable que desenvolupi les seves capacitats, sàpiga viure en societat i sigui feliç i capaç de donar felicitat als altres, és a dir, una educació per a la vida. Així doncs NO és necessària la violència per educar ja que “la violència genera violència”.
Així doncs, considero que el càstig és necessari aplicar-ho, però de forma racional, en moments puntuals per canviar la conducta del nen a millor. Per a això, el nen ha de saber quines són les conseqüències de la conducta que duu a terme i, com a pares, dur a terme la conseqüència establerta al moment, perquè el nen relacioni i sàpiga el perquè dels actes i les seves conseqüències. Això de vegades també es manifesta en forma de “amenaça” i aparentment es veu que funciona, però a poc a poc acaba per no donar resultat, creant un nen amb baixa autoestima, insegur, etc.
Per finalitzar la meva reflexió sobre la lectura, crec que si el conflicte pot arreglar-se amb el diàleg o la mediació -parlar, escoltar i ser escoltat-, no és necessari el càstig com a tal. Opino que un bon diàleg que utilitzi l'empatia, el saber fer que el nen vegi més enllà del que ha fet i que ell mateix es doni compte del seu error serà més significatiu per al nen.
Parlar mostra més que posar la mà a sobre.
Font: Flikr - webgrafia
Per
altra banda, però, trobem el terme de disciplina. Per disciplina
entenem l'orde establert, les normes a acceptar, la constància,
l'autorregulació, el respecte, el saber estar, etc. Tot això ens
dona seguretar a l'hora de comportar-nos davant siferents situacions.
Un exemple prou característic és l'hora de posar les normes de
classe: si fem col·laborar els alumnes probablement es respetin més
i s'entenguin de forma més significativa, ja què haurem utilitzat
una tècnica constructivista en què ells han format part de la presa
de decisions. Això s'anomena disciplina
inductiva, el pacte de les normes
segons el grau de desenvolupament, reconegudes i acceptades per tots
els components del grup.
Pel
que fa a la socialització en la familia, cal destacar que hi ha que
prendre consiència dels propis estats emocionals que aparèixen
durant l'establiment i desenvolupament dels vincles; tenint en compte
que totes les emocions són útils per crèixer, que s'han de saber
nombrar per saber com regular-les i posar-lis límits, comportant
així persones competents i autònoms.
Així
arribem quasi quasi al final del tema, veient una pel·lícula a
classe sobre les tipologíes familiars. “Un
lugar donde quedarse”,
de Sam Mendes.
Font: creative commons - webgrafia
Aquest
llargmetratge tracta d'una parella que espera augmentar la familia
amb una nena. Però no tot és tan fàcil, en el moment, es troben
insegurs i inquiets perquè desitjen un lloc ideal -i una mica
utòpic- per al creixement de la seva futura filla. A més a més,
també pensen en si seràn uns bons pares, saben cobrir totes les
necessitats que aquesta nena pot arribar a demanar o puguin sorgir.
Per tal d'arribar a assolir l'entorn ideal per al desenvolupament de
la familia i el creixement de la nena que està en camí, començen
demanant el suport dels àvis. Aquestos però, -una mica
egocèntrics-, no poden donar-lis el suport necessari ja què marxen
a conèixer món.
Així
doncs, els futurs pares decideixen buscar un altre entorn per a que
l'educació de la seva filla arribi a aconseguir el grau òptim que
desitjen. Ddurant aquesta recerca, veient diferents familiars i
amics, descobreixen altres tipus d'organitzacions familiars amb
diversos estils de comportament; però cap d'aquestos tipus que
descobreixen els hi sembla adient ja què no són tipologies de
tendència, sinó extrems de comportaments.
Finalment,
el fet de veure tanta diversitat provoca que la parella hagi de
cercar conjuntament i reflexionar sobre l'educació que li voldràn
donar a la seva filla. Així, acaben arribant a la conclusió de que
el millor ambient per a què la nena pugui crèixer i desenvolupar-se
és el que li puguin oferir ells, intentant cobrir i satisfer les
necessitats de tots els membres, les d'ells i les de la nena.
Una
vegada visionada aquesta pel·lícula, em demanen fer una reflexió
tenint en compte allò que hem estat veient a classe.
Idees que em venen al cap...
Font: Flikr - webgarfia
Així doncs...
Primerament,
deixa molt clara la moral que vol trasmetre i que és que és
important ser un mateix, buscar primerament de forma introspectiva
les respostes que necessitem i, de no trobar-les, buscar ajuda
externa. A més a més, penso que la millor familia no existeix
-n'existeixen de reials, si, però és un altre tema- i, per tant,
els víncles que es creiïn en un nucli adient per cobrir les
necessitats dels components del grup, tenint en compte el fet de
satisfer les dels possibles infants que hi trobem en el grup en què
es trobi, serà un bon ambient per desenvolupar una familia.
Per
altra nada, també exposa de forma molt clara el fet que crea
l'arribada d'un nou membre a la famíla, sobretot si es tracta del
primer fill. Penso que avui dia, hi ha prou informació sobre
anticonceptius per a què una parella no tengui un fill si no es
troba del tot preparada per a tenir-lo. El canvi en organització
familiar, en distribució de tasques, etc., canvia en arribar un nou
membre a casa, un camí al qual és difícil aconstumar-s'hi. Dubtes,
angoixes, desbordament per noves responsabilitats, etc., són algunes
de les sensacions que es tenen en saber que un nou membre arribarà.
Els pares d'aquesta pel·lícula mostren els típics tòpics que els
pares primerencs tenen en saber que la familia augmentarà: buscar
una llar òptima per a l'infant, tenir la major cura del nen
possible, intentar ser el millor pare i mare, etc. Això està molt
bé, però alerta a caure en sobreprotecció del nen, avantposar el
nostre criteri a les vertaderes necessitats de l'infant, etc. Són
errors que després costa molt de corregir. Cal recordar que ningú
és perfecte i viure amb imperfeccions és la millor manera
d'adaptar-se a un entorn imperfecte.
Això em fa venir al cap un moment de la serie "The Simpsons", que és per riure però realment hi ha parelles que s'ho prenen així fins que arriba el nadó...aqui us ho deixo...
Finalment,
també vull destacar que a la pel·lícula també es deixen veure
diverses tipologies de família, com bé he explicat en el resum.
Això ho vull enllaçar amb l'imperfecció nombrada abans. Moltes de
les famílies que es mostren es veuen aparentement perfectes des de
forma, però una vegada dintre, el funcionament no és tant òptim
com sembla. Actualment, la nostra societat abraça tipologies de
família, sí, però segueixen amagant alguns temes. Crec que temes
tabú com valors, ètica, sexe, drogues, etc., són necessaris
afrontar-los en els moments oportuns per tal que els nens coneguin la
realitat de l'entorn en què es troben. Moltes famílies seguiexen
una rama catòlica i casta que no deixa que l'infant conegui tot això
i que l'únic que fa és perjudicar el seu desenvolupament.
Amb
això, vull acabar amb aquelles meravelloses frases que vàrem fer
entre totes les companyes de la classe i que resumeixen molt bé tot
el que he volgut expressar amb aquesta entrada:
- Si ens posem en el lloc del nen i el suplantem, és possible que li donem totes les respostes fetes i no li ensenyem a buscar-les per ell mateix, aconseguint ser passiu, desenvolupant inseguretat, dependència i falta d'empatia, etc.
- Si no posam límits és possible que en nen no adquireixi autocontrol, disciplina, perseverància i contància, sent aquestos la base en l'adquisició d'autonomia, socialització, etc., creant inseguretat, baixa autoestima, pèrdua d'autoritat, dificultat de socialització, frustració, etc.
I no vull despedir-me sense deixar aquesta meravellosísima cançó dels '70 que m'encanta, em dona moltíssima energia i positivitat, és de veus negres com m'agraden a mi i li ve genial a aquesta entrada dedicada a la familia... per a tots vosaltres... les meravellores Sister Sledge amb We are family!
I
amb això marxo fins la pròxima!!
Petonets
d'estil flower dels '70!!
Patricia
Pinar Roig
☺♥♫
_______________________________________________________________________________
WEBGRAFIA
No hay comentarios:
Publicar un comentario