Sobre
aquesta obra de teatre-musical, realment, és veritat que no se que
dir. No se com començar. No vull deixar malament a cap de les meves
companyes. Tampoc vull deixar-me malament a mi però penso que hi ha
coses que per a la realització d'un treball com aquest no es poden
tolerar. Hi ha hagut de tot, des de la màxima il·lusió al principi
per fer un treball d'aquestes dimensions amb un gruo d'amigues que es
duen prou bé, fins acabar barallant a punt de treure'ns els ulls al
final de la realització de l'obra. Veieu? Una àmplia escala de
grisos que deixa atònit a tothom...imagineu-vos, doncs, viure-ho en
primera persona.
Tot
comença un 19 de febrer, l'assignatura s'inicia amb la part musical.
Ens demanen que ens disposem en grups i que ens dividim els rols
dintre de la creació d'un musical que haurem d'adoptar. Ens demanen,
també, que per al pròxim dia tinguem una idea sobre la idea del
musical que volem fer.
Després
ens mostren dos obres d'anys anteriors i ens expliquen que el musical
ha de tenir un problema inicial que es resolgui al final de l'obra.
Finalment,
un escàs debat reparteix els rols. Estam totes d'acord en el rol que
es ha tocat. Gairebé a sorteig, però es consensua que encara que
totes ens ajudarem en tot, els rols queden establerts de la següent
forma:
Directora
musical:
Patricia
Pinar
Directora
d'escena:
Anto
Roig
Guionista:
Laura
Balanzat
Vestuari:
Alexandra
Artero
Maquillatge:
Bea
Fondevilla
Decorats:
Lorena
Gómez
Música:
Jènnifer
Montserrat
Lletra:
Clara
Tur
Una
vegada tenim això, pensem un parell d'idees per al tema de l'obra.
Realment una mica a corre-cuita i tal qual va sortir. Però el tema
va cuallar, va agradar el fet de fer rondalles eivissenques. A més a
més, estàvem orgulloses, erem, penso, l'únic grup al qual el tema
de l'obra va ser el mateix des de l'inici de l'assigantura. Així,
docns, seguim endavant. Escrivim el guió, ens donen un parell de
pinzellades i l'acabem de retocar. Decidim les bases de les cançons
tal com van venint idees al cap i poc a poc van sortint cançons que
cohesionen perfectament al diàleg. Un treball dur, més que dur,
llarg, perquè quan la inspiració no ve i et quedes en blanc, no hi
ha més que fer... Finalment ens queda un guió prou cohesionat i amb
un bon fil conductor, amb cançons que cuallen i que han quedat molt
bé. El 31 de maig es va dur a terme al Club Diari d'Eivissa la representació de tots els grups... Va pujar el teló i tot el "mal rollo" va desaparèixer....
Bé...una miqueta més
visual...aquest va ser el procès de creació...
Idò
bé...quina és la meva sensació després de tot això?
Ja
he dit al principi que el meu sabor de boca no es gaire bo. Des d'un
primer moment despertava amb il·lusió per agafar aquesta
assignatura amb força, amb les meves formigues, les meves amigues.
Però poc a poc això va anar canviant. Desil·lusió, decepcions,
treballs mal repartits, baralles innecesàries, tensió, etc. És a
dir, que més que cohesionar-nos més i juntar aquell fabulós grup
d'amigues més, el que va fer va ser distanciar-lo.
Però
també vaig dur-me alguna sorpresa, de fet amb les persones que, pel
seu caràcter, pensava que ava a xocar més amb elles, va resultar
que va ser amb les que millor m'he dut al final de tot aquest
treball. Això m'ha alegrat molt, he pogut aprofundir en algunes de
les meves amistats, tot ha set profitós...no hi ha mal que per bé
no vengui.
Crec
que aquest a set un treball que per al que és, comporta massa
pressió i que no s'arriba a disfrutar. Podria ser una experiència
còmica, agradable, plena de rialles i que cohesionés més al grup.
Però això no ha set així...està clar que una vegada fet el
musical les tensions es van alliberar, tot es va arreglar, les aigües
tornaren al seu lloc i tot es va calmar. A més a més, vam demostrar
una gran eficiència, totes sabíem tots els paper...inclús en
l'últim moment vam conseguir adaptar-nos a les situacions. Però
tenc una cosa claríssima, mai, i he dit MAI, tornaria a passar per
aquesta mala sensació...les meves amigües estan molt per damunt de
qualsevol pressió.
“Un
musical còmic-dramàtic que va poder acabar en tragèdia.”
Hola
a tots i a totes, benvinguts a l'última entrada de l'assignatura de
Desenvolupament socioemocional de segon curs del Grau en Educació
Infantil. Per refrescar una mica la memòria, farem un petit repàs
de tot el que hem vist fins ara.
Vam
començar parlant de les emocions, de la importància de saber
posar-lis nom i expressar-les, de quines es consideraven com emocions
bàsiques i que feien la funció de mantindre l'espècie, de
l'evolució de les emocions i la classificació d'aquestes en
positives, negatives i ambigües.
Després,
vàrem parlar de la familia, d'allò que considerem com a tal, dels
tipus, de les diferents tendències, de la importància per a la
primera socialització de la persona, del fet de posar límits i de
la importància de la cooperació familia-escola per a l'educació
integral de l'infant.
Ara,
finalment, ens centrarem en l'escola. Per això, començàrem fent un
debat sobre com pensavem que hauria de ser l'escola dels nostres
dies per a donar resposta a les necessitats emocionals dels nens,
tenint en compte els següents paràmetres: filosofia que la
sustenta, objectius i models i motivacions.
La
resposta global en aquest cas va ser clara:
Una
escola allunyada de la mà política, on les lleis que la regeixin
es duguin a terme per docents que es troben dia a dia a les aules,
veient la veritable realitat. Amb origen en la coeducació
família-escola, és a dir, sense deixar de costat a la família
en el procés d'ensenyament- aprenentatge del nen ja que aquesta
serà la primera socialització del nen i, per tant, la base sobre
la qual anirà construint el seu bagatge de coneixement.
Així
doncs, l'objectiu de l'escola haurà de ser el fet de garantir una
educació per a la vida; desenvolupant capacitats cognitives, de
socialització i emocionals, el més propera a la realitat
possible.
Per
això, és necessari que els aprenentatges que es facin a l'escola
es facin partint sempre de les motivacions i interessos dels nens,
captant la seva atenció perquè l'aprenentatge sigui més
significatiu, fent que el nen sigui el protagonista del seu propi
aprenentatge.
Perquè
quan arribi l'hora d'abandonar l'escolarització, els nens han de
tenir recursos per desenvolupar-se de forma òptima, autònoma i
segura.
L'escola:
un lloc per aprendre junts el camí de la vida.
Foto d'elaboració pròpia a partir d'imatges Creative Commons. - Webgrafia
Això
ens fa reflexionar, i veiem que tenim una concepció total d'escola
nova, d'un lloc que prepara per a la vida i garanteix el benestar de
l'infant tenint en compte les seves necessitats. És doncs, una
concepció dual entre escola d'infantil i el concepte de casa del
nen. Llocs on la preparació, la protecció, la seuguretat emocional
i el fet d'explorar de forma autònoma per a conèixer estan per
damunt d'objectius bàsics de guarderia com entretindre o guardar
nenes només. Llocs per a infants centrats en el present i en el
futur i no estancats en el passat, en aquelles primeres institucions
creades a partir de la introducció de la dona al món laboral.
Silvia
Palou, pel que fa al concepte d'escola avui dia, esmenta que és una
olla provocadora d'emocions significatives per al nen, ja què en
l'escola s'estableixen vincles i relacions a les quals t'hi has
d'enfrentar al moment. El nen, doncs, es troba en un context diferent
a la seva familia i al qual s'hi ha d'adaptar.
Però
començem graó per graó. Arribem a una escola. En aquesta tenim
diversos components com:
L'equip
educatiu com a model per al creixement emocional dels nens.
La
figura del mestre com a referent d'afecte i seguretat.
El
grup classe com a eina fonamental per aprendre a viure en societat i
creador d'una sèrie de condicionants escolars per al benestar dels
infants.
La
familia com a companya de viatge de l'infant en tot el seu camí
educatiu.
L'infant,
enmig de tot aquell embolic, tot nou per a ell. Un infant al qual se
li han d'extreure les seves potencialitats de capacitat, capacitat
de participar activament en tot el que aquest nou camí que comença
suposa per a ell.
És,
per això, un moment bàsic per a treballar emocions amb coherència,
establint uns límits clars sense deixar de banda en cap moment
l'afecte cap al nen. Un afecte, però, que acompanya per aquest nou
camí, sense dirigir en cap moment, per tal que es desenvolupi
l'autonomia des de l'inici i per això també haurem de crear hàbits
per tal d'estructurar jornades. I tot aquest nou món que se li obre
des d'un primer moment, amb la necessitat d'afrontar-lo amb optimisme
i reflexió per tal que tot sigui més significatiu i el procés
d'adaptació no sigui massa brusc.
Treballem
així la capacitat de reacció davant les possibles situacions que
poden sorgir, és a dir, la resiliència. Boris
Cyrulnik la defineix com
“la capacitat de
sobreviure a les situacions de malestar, de navegar en aigües
tubulentes i sobreviure”.
Les
aigües turbulentes, encara que mostrin perill, sempre deixen imatges
boniques.
Fotografia de Flikr - webgrafia
A
l'escola, aquesta capactitat a partir dels víncles afectius que
estableixen els infants i, a partir d'aqui, anar estructurant els
hàbits, compensar desigualtats, mantindre un grau d'expectatives
acord amb el nivell maduratius dels infants, ser capaços de
transmetre habilitats per a la vida; construïnt així la història
pròpia dels infants i, sobretot, fent sentir que tots som capaços
de tot, sentint-nos bé per damunt de tot, perquè el concepte de
creativitat té diversos significats segons la perspectiva desde la
qual es miri.
Si
qualsevol cosa pot ser art, tothom és capaç de ser una mica
artista!
I
parlat una mica més de resiliència i creativitat, em ve al cap un
poema que segur que molts hem treballat a les aules de primaria o
secundaria de Mario
Benedetti, i que penso
que té molt a veure amb aquesta capacitat de resiliència.
No
te rindas, aún estás a tiempo
De
alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar
tus sombras,
Enterrar
tus miedos,
Liberar
el lastre,
Retomar
el vuelo.
No
te rindas que la vida es eso,
Continuar
el viaje,
Perseguir
tus sueños,
Destrabar
el tiempo,
Correr
los escombros,
Y
destapar el cielo.
No
te rindas, por favor no cedas,
Aunque
el frío queme,
Aunque
el miedo muerda,
Aunque
el sol se esconda,
Y
se calle el viento,
Aún
hay fuego en tu alma
Aún
hay vida en tus sueños.
Porque
la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque
lo has querido y porque te quiero
Porque
existe el vino y el amor, es cierto.
Porque
no hay heridas que no cure el tiempo.
Abrir
las puertas,
Quitar
los cerrojos,
Abandonar
las murallas que te protegieron,
Vivir
la vida y aceptar el reto,
Recuperar
la risa,
Ensayar
un canto,
Bajar
la guardia y extender las manos
Desplegar
las alas
E
intentar de nuevo,
Celebrar
la vida y retomar los cielos.
No
te rindas, por favor no cedas,
Aunque
el frío queme,
Aunque
el miedo muerda,
Aunque
el sol se ponga y se calle el viento,
Aún
hay fuego en tu alma,
Aún
hay vida en tus sueños
Porque
cada día es un comienzo nuevo,
Porque
esta es la hora y el mejor momento.
Porque
no estás solo, porque yo te quiero.
Mario
Benedetti.
Amor,
art, expressió...la vida! Tot comença amb un bon mestre...
I
com a bons i bones futurs/es docents, hem de començar per acollir
als nostres infants i a les seves famílies. Per a veure la
importància del perídoe d'adaptació ens fem les següents
preguntes:
Per
què és un dels moments crucials i estratègics?
Té
a veure amb els víncles mestre-nen, grup-nen, entorn-nen,
comunitat-nen, espai físic-nen, etc. En el període d'adaptació és
on a través dels pares hem d'arribar al nen. Suposa la primera
separació del nen amb els pares i pot causar sensació d'abandó i
angoixa al nen podent afectar bastant al nen, per això ha d'estar
planificada per evitar rebuig.
Per
què s'inverteixen gran quantitat d'energies?
Primers
dies importants per al nen i per a l'escola, ja que el moment
d'impressió i estrès fa que solament et fixis en el dolent i has de
conèixer també el bé que té l'escola. El nen haurà de passar
gran molt temps en aquesta institució, creant desenvolupament de
coneixements, de creixement personal, d'establiment de vincles, etc.,
suposant la socialització d'aquest. Per tant, és necessari que
l'infant comenci amb bon peu aquest camí.
Podem
establir regles de funcionament per a aquest període?
No
s'han de canviar els ideals de com ha de ser un període d'adaptació,
cal respectar el ritme dels nens, però l'escola també té un ritme
i tot ha de cuallar, això es fa amb estratègies que es duen a terme
amb nens i famílies, fent que les famílies creguin en l'escola. Si
fem que les famílies tinguin poder, farà que l'escola també pugui.
Són necessàries, doncs, les regles de funcionament, ja que això
suposarà la planificació d'aquest període i serà beneficiós tant
per als nens com per als pares, tenint en compte que cada nen és
diferent i té més necessitats individuals.
Parlem,
així, del període d'adaptació: un esdeveniment excepcional per a
tots ja què suposa la primera separació significativa des del
naixement i un canvi en els costums d'aquest. A més a més, es
reorganitza la vida familiar ja què els pares que comencen a tenir
molt temps lliure que fins ara no tenien perquè havíen de cuidar
del nen. És important assistir aquest tipus de dol en ambdues parts.
El
període d'adaptació també fa referència a l'inici de la
construcció de nous vincles entre nen i educadors, en la nova
percepció del món a ulls del nen, orientar-se en nous espais i
realitzar una nova organització de la vida.
Per
al nen, aquest fet suposa un pas necessari en el seu creixement, ja
què crèixer significa separar-se del cercle proper i caminar cap a
un context social més ampli. Són importants les relacions i els
vincles que ens creen confiança, perquè el procés de crear i
trencar vincles és una condició necessària per al desenvolupament.
També
hi ha que tenir especial cura del moments, aquests s'han d'adaptar al
temps i ritmes del nen. Cal saber quan el nen està preparat per no
crear inseguretats, angoixes, etc. En ocasions fem que el nen faci un
salt al buit, sense saber si aquest preparat o no. Elogi de
l'educació lenta ens parla dels temps per a cada cosa, i és
necessari recordar-ho en tot moment, encara que de vegades cal
trencar amb aquest ritme.
Rompre
amb les preses, cada cosa al seu temps...
Foto - Flikr - Webgrafia
I
ara, a mode de reflexió sobre el perídode d'adaptació, em proposen
una reflexió sobre aquesta situació:
Una
mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que
ha començat el nou curs escolar i que per tant, està en el
procés del període d'adaptació, que aquest ja està
suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar aquest
període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja
estigués adaptat, era ella la que tenia por i no se sentia còmoda
finalitzant el període d'adaptació abans d'hora, perquè
necessitava que les coses fossin com estaven programades.
Bé,
per començar, penso que falten molts caps per lligar en aquesta
situació. De fet, no sabem gairebé res. Hauríem de pensar en com
és la mestra. Una recientment graduada, potser? És per això que
pot tenir por? I la mare? És una mare que treballa i necessita corre
per arribar a la feina i no li va bé quedar-se tantes hores? O
potser és el centre el qui ha marcat el període d'adaptació i ha
de seguir-se tal com està programmar? Era la primera vegada que veia a la mare? Ja hi havia confiança?
De
fet, un seguit de coses que ens hauríem de plantejar per a saber si
la resposta està o no està ben donada. A més a més, el to de veu
i la forma d'expresió tampoc la sabem. Li ha contestat enfadada? Amb
culpabilitat?
Sigui
el que sigui, ens falta informació, per tant, penso que és una
resposta una mica arriscada tant per no donar explicacions i seguir
amb la programació, com de cara a les famílies, ja què amb aquesta
resposta, la família es pot sentir apartada de les decisions del seu
fill.
Evitar
enfrontaments amb les famílies, al cap i a la fi, són aquestes les
més properes a l'infant.
Foto - Google Images - Creative Commons - Webgrafia
D'aquesta
forma, arribem a la part final: comunicació amb les famílies.
Aquesta part és molt important tant per una primera reunió, com per
a una reunió de mig curs. Considerarem, doncs:
L'espai.
Evitant enfrontaments en reunions individuals i realitzant una mena
d'assamblea si és en gran grup.
L'accollida.
Agraïnt l'assistència, subratllar la dependència mutua.
Utilitzant
un model assertiu en tot moment. Mostrant seguretat, confiança,
conviccionalitat, racionalitat i respecte.
Realitzant
preguntes que ens donin informació necessària i tancar la reunió
quan alguna de les parts comença a incomodar-se.
Sobre
aquest tema vam veure la pel·lícula “Ser
i tener”
i es demanaren reflexionar
els següents punts:
L'actitud
del mestre.
El
mestre es veu en tot moment com una figura d'autoritat. Tots els
alumnes el respecten in fan cas de les activitats que proposa. No
obstant, l'hora de l'esplai es mostra com un company simbòlic. És a
dir, juga amb els infants alhora que realitza la funció de protecció
d'aquestos.
Durant
les activitats mostra un caràcter més bé fort ja que pretén que
tots els seus infants aprenguin i els “punxa” fent-los raonar,
reflexionar i mig enfadant-se quan veu que algún d'ells està en
estat de vaga i no li abelleix fer alguna cosa. Es veu, per tant, una
confiança i uns límits marcats que els nens entenen i accepten com
a norma: no acabes els deures – no pots sortir al pati.
També
es veu que les activitats que proposa treballen tot a la vegada:
lògica, art, llenguatge, etc. Per tant, es pot deduïr que és un
mestre amb habilitats i recursos que prefereix ensenyar de forma
lúdica, fent que l'aprenentatge sigui més significatiu per a
l'infant.
El
vincle mestre – alumne.
Aquest
aspecte es deixa veure en la seva esplendor més aviat al final de la
pel·lícula, ja què és quan els grans es despediexen perquè se'n
han d'anar de l'escola a continuar els estudis i els petits es
despediexen perquè comencen les vacances. Es aquesta escena és veu
el gran víncle que el mestre crea amb els seus alumnes: abraçades,
besades i paraules d'acomiadament càlides és tot el que es veu, per
tant, es pot dir que el treball del víncle s'ha fet d'una forma
òptima.
Com
es gestiona l'espai i el temps.
Sobre
aquest aspecte, la pel·lícula ja comença amb una metàfora on es
veuen unes tortugues caminant per l'aula, fent veure la importància
de l'educació lenta que ja hem esmentat anteriorment. A més a més,
es veu també una evolució del curs, deixant veure totes les
estacions de l'any i, amb aquestes, l'evolució dels nens, de les
activitats i les pròpies emocions.
Per
altra banda, l'escola només té una classe i s'organitza de forma
que els més grans es troben a un cantó i els més petits a l'altre.
Per tant, el treball amb els infants és gairebé individualitzat, ja
què són pocs els alumnes que té. El treball dels continguts es fa
adaptat al nivell de maduració dels infants, per això quan arriba
el moment de fer els deures, els infants s'angoixen a casa, perquè
els pares els hi ensenyen com ells saben, de forma ràpida, sense
tenir en compte el nivell maduratiu. Sobre això hi ha una escena
molt graciosa a la pel·lícula.
Una de les escenes de la pel·lícula. Ensenyament individualitzat.
Foto – Google Images - Webgrafia
A
més a més, també surten d'excursió a la neu, a visitar l'escola
on aniràn els grans l'any següent, etc. És on els grans aprofiten
per conèixer el seu nou entorn i el mestre aprofita per fer
reflexionar als petits. Qualsevol lloc i qualsevol moment pot ser u n
bon lloc i un bon moment per aprendre. Això es veu clarament en
l'escena on demana a un nen que li contesti un parell de preguntes
però el nen intenta desviar l'atenció a altres coses.
El
treball quotidià de les emocions.
Pel
que fa a les emocions el treball també és constant. Durant les
activitats proposa preguntes de reflexió per saber si s'està fent
bé o malament. Això suposa un treball d'acceptació de les
diferències dels companys.
També
es treballa el dol, quan els grans han de marxar i la nena és tan
tímida que té por d'anar-se'n, el mestre parla amb ella i li fa
reflexionar sobre la necessitat d'avançar en el seu aprenentatge i
que després podrà ser ella qui doni les classes en aquella escola.
Aquest treball del dol, no només es veu en aquesta escena, sinó
també quan apareixen nous alumnes, un d'ells molt petit, que és el
primer cop que es separa de la mare. El nen no para de plorar i el
mestre l'agafa entre els seus braços, mostrant-li confiança i
seguretat i dient-li que la mare vindrà de seguida a per ell però
que ara es moment d'aprendre i vieure com serà la seva nova aula.
Finalment,
pel que fa als conflictes, hi ha una gran escena que deixa veure el
treball de mediació que realitza. Demana als infants que s'han
barallat que expliquin perquè ho han fet, quina era la causa i
demana que reflexionin si això els hi agrada perquè l'amistat és
el que s'ha de mantenir, sobretot si se'n van junts a l'altre escola
i només es tendràn l'un a l'altre. Els nens ho sol·lucionen amb el
diàleg. Us deixo l'escena en concret.
I
amb el treball quotidià de les emocions acabem aquesta entrada.
Finalment, ens demanen que fem un recorregut i ens
familiaritzem amb els materials que trobarem en la carpeta: la caixa
de les emocions i la seva guia didàctica. Hem de triar una de les
activitats i explicar-la als companys exposant:
Per
què ho has triat?
Bé, el treball a
classe el vaig fer conjuntament amb la meva companya Ana, el vàrem
triar juntes, en realitat va ser quasi quasi un a l'atzar que ens
agradés, ja què vam passar quasi tota l'estona agafant idees
d'objectius, evaluacions, etc. Però el vam triar perquè en va ser
un que fomentava el diàleg, la presa de decisions, no era
individual, etc. Buscàvem alguna cosa que fós en grup i treballés
aspectes que fomentessin la participació de tots i es respecte per
la diversitat d'opinions.
Quins
aspectes vols treballar amb aquesta activitat?
Com bé he dit,
treballa emocions desde diferents punts de vita, empatia, cooperació,
diàleg i consens, autocontrol emocional, asumir responsabilitats,
compartir, treballar en equip, resolució de conflictes, habilitats
cognitives, comunicatives i socials i la presa de decisions.
En
què consisteix?
L'activitat escollida
va ser “El nostre aquàrium”. Aquesta activitat consistia
en demanar als alumnes que debatissin sobre quins elements dels que
els hi presentàvem amb dibuixos (taurons, peixos, fang, lletugues,
gats, etc.) podria contenir l'aquàrium. Aquests elements tenien que
complir amb: que fóssin justs per a l'aquàrium i que fóssin útils,
agradables i segurs per a aquest. L'objectiu principal era el diàleg,
que tots veièssin la diversitat d'opinions. Potser pe a un nen el
fang no era agradable, per un altre si, etc. Veure la varietat
d'opinions, el respecte que es mostrava, etc.
Què
necessites per dur-la a terme?
Per
a dur-la a terme només necessitàvem diverses targetes amb dibuixos
de diferents coses, animals, objectes, etc. per tal de debatre sobre
ells en relació a l'aquàrium i un paper continu on hi haguès un
aquàrium dibuixat i se li anèssin aferrant les targetes que
s'havien consensuat que podien quedar-se a l'aquàrium.
Un
gran aquàrium!
Foto - Google Images - Webgrafia
Després,
per a l'exàmen en teniem que inventar una seguint unes passes
concretes i aquesta va ser la meva aportació. La vaig fer en
castellà, espero que no us importi...som tots bilingües, no? :)
Título.
Emociones
día a día: entre todos y para todos.
Objetivos.
Trabajar
las emociones desde diferentes puntos de vista.
Fomentar
y trabajar el dialogo y el consenso.
Trabajar
la autorregulacion emocional.
Conocer
el significado de las emociones.
Reconocer,
identificar y expresar emociones.
Tener
conciencia de la evolucion de las emociones segun el momento.
Trabajar
en equipo y cooperar.
Establecer
vinculos con los demas.
Respetar
las diferencias de los demas.
Comunicar.
Trabajar
las capacidades cognitivas y sociales.
Co-educar.
Aprender
a ser asertivo.
Reflexionar
de forma individual y conjunta.
Establecer
normas de grupo.
Reconocer
cualidades personales.
Decidir.
Participación:
Niños de segundo
ciclo de infantil.
Inicialmente
individual y posteriormente en gran grupo.
Material
necesario
Cartulinas
en forma ovalada (6 por niño).
Papel
contínuo para un mural.
Forro
para plastificar el mural (ya que éste estará todo el curso).
Evaluación
(del niño).
Como
docente, evaluaremos c on una tabla aspectos relacionados con
la actividad.
Nombre:
Ha
sido capaz de empatizar?
Ha
sabido respetar sus propias emociones?
Ha
sabido respetar las emociones de los demás?
Ha
sabido dialogar y consensuar de forma ordenada y respetuosa?
Ha
sabido esperar para hablar, escuchando antes a los demás?
Ha
sabido trabajar en equipo y cooperar de forma significativa y
positiva?
Reconoce
emociones?
Identifica
emociones?
Expresa
emociones?
Expresa
con palabras lo que quiere?
Expresa
con el cuerpo aquello que las palabras no pueden?
Comparte
el material?
Sabe
relacionarse de forma adecuada con el resto del grupo?
Respeta
las normas establecidas?
Sabe
autoregular su conducta?
Decide
su actuación de forma autónoma?
Tiene
iniciativa propia (SI) o se ve influenciado por los compañeros
(NO)?
Qué
emociones predominan en la actividad del niño?
En
caso de conflicto propio, como actúa?
En
caso de conflicto ajeno, como actúa?
Después de la
actividad, repartiremos una tabla de co-evaluación similar a la
siguiente, que los niños deberán rellenar antes de la asamblea
final. Para ello, las tablas de evaluación irán acompañadas de dibujos relacionados con el ítem a evaluar y fácilmente comprensibles para los alumnos, para que los niños puedan identificar mejor el aspecto a tener en cuenta.
Nombre:
Con
quén te has sentido más de acuerdo?
Has
tenido algún conflicto? Con quien?
Lo
habéis podido solucionar? Como?
Te
has sentido escuchado cuando has querido hablar?
Has
sabido escuchar a tus compañeros cuando estaban hablando?
Quienes
crees que expresan con claridad lo que quieren decir?
Quienes
crees que NO expresan claramente lo que quieren decir?
Quienes
crees que respetan las normas establecidas?
Quienes
crees que NO respetan las normas establecidas?
Quienes
crees que se relacionan más con el grupo?
Quienes
crees que se relacionan menos con el grupo?
Quienes
crees que asumen más responsabilidades?
Quienes
crees que asumen menos responsabilidades?
También
querremos que los niños se autoevaluen para ver lo que piensan
ellos de si mismos, etc.. con una tabla similar a la siguiente. Como en el caso anterior, las tablas de evaluación irán acompañadas de dibujos relacionados con el ítem a evaluar y fácilmente comprensibles para los alumnos, para que los niños puedan identificar mejor el aspecto a tener en cuenta.
Nombre:
He
sido capaz de entender a los demás?
He
sabido respetar mis emociones?
He
sabido respetar las emociones de los demás?
He
sabido dialogar y consensuar de forma ordenada y respetuosa?
He
sabido esperar para hablar, escuchando antes a los demás?
He
sabido trabajar en equipo y cooperar de forma significativa y
positiva?
Reconozco
mis emociones?
Identifico
mis emociones?
Expreso
mis emociones?
Expreso
con palabras lo que quiero?
Expreso
con el cuerpo aquello que no se hacer con palabras?
Se
asumir responsabilidades?
Comparto
el material?
He
sido capaz de expresar con mi cuerpo aquello que me he
propuesto?
He
sabido relacionarme de forma adecuada con el resto del grupo?
Respeto
las normas establecidas?
Se
autoregular mi conducta?
Decido
por mi mismo aquello que diré o haré?
He
tenido algún conflito?*
Me
he visto implicado en un conflicto ajeno?*
Como
me he sentido durante la actividad?
*En
caso de conflicto propio, explicar con quien y como ha actuado?
*En
caso de conflicto ajeno, explicar con quien y como ha actuado?
Propuesta
del trabajo.
A
principio de curso empezamos explicando lo importante que es
saber expresar las emociones para lograr un buen funcionamiento
de grupo. Exponer lo que sentimos, lo que nos pasa, entender a
los demás, etc.
Así
pues, empezamos repartiendo cartulinas ovaladas (6 por persona:
alegría, tristeza, rábia, vergüenza, miedo, ilusión,
seguridad, inseguridad, solitud, etc.) con emociones escritas.
De
forma individual, cada niño dibujará la cara que cree que
representa cada emoción.
Una
vez dibujadas, en forma de assamblea nos pondremos de acuerdo
para consensuar las caras que utilizaremos para las emociones,
para que todos tengamos un referente claro paa cada emoción.
Una
vez llegado al consenso, crearemos un mural en el que aparezcan
los nombres de los niños, plastificado en el que podamos
enganchar los “emoticonos”. Además repartiremos las
autoevaluaciones y las co-evaluaciones.
Realizaremos
la autoevaluación del docente.
Cada
día, durante la asamblea de entrada cada niño expresará lo que
quiera y expondrá como se siente y, de forma autónoma, pondrá
el emoticono al lado de su nombre.
Por
último, en el ritual de salida, durante la asamblea, contará
como se ha sentido durante el día y cambiará el emoticono si es
necesario según el cambio de ánimo que haya tenido el niño
durante la jornada.
Valoración
de la actividad
(evaluación de docente y de la actividad).
Después de la
actividad, como docente evaluaremos nuestra propuesta y nuestra
acción educativa con una tabla similar a la siguiente.
ÍTEMS
A EVALUAR
Se han seguido
los pasos que marcaba la actividad?
Hemos trabajado
de forma ordenada?
Hemos trabajado
con constancia?
He mostrado
interés?
He cumplido con
los objetivos?
He tenido que
hacer alguna variación de la actividad?
Tipo
de variación y causa?
Aspectos
a mejorar?
Anotaciones
y observaciones:
I
això ha set tot per avui i pel que fa a aquesta assgnatura. Espero
que us hagi agradat, entrentingut i servit d'ajuda.
Una
abraçada molt gran a tots!
Tranquils!
Que no me'n vaig sense deixar-vos la cançó de despedida...i com
l'estiu ja està aquí...que us sembla si deixem entrar el sol? A més
amb una versió de “Let the sunshine in” molt estil meu,
que em posa els pèls de punta...espero que us agradi com a mi!
El
semestre segueix endavant, igual que el nostre temari. En aquest cas
parlarem de la familia. I per començar hem de definir que és
això de familia. Així doncs, per començar amb aquest tema,
de forma individual escrivim què és per a nosaltres la familia.
Doncs
per a mi la familia és aquell grup d'individus més propers a
la persona que s'esdevé per llaços íntims i forts vincles
afectius. A més a més, aquest grup d'individus realitzen la funció
de socialització, desenvolupament i protecció d'aquest.
Però,
igual que vàrem fer amb les emocions, de forma grupal volíem
aconseguir una definició consensuada per al grup. Començàrem en
petit grup i el resultat va ser: la
família és un grup d'individus que constitueixen una institució,
formada mitjançant vincles afectius i on cadascun adopta un rol i
comparteixen unes normes comunes per possibilitar, així, les
funcions de desenvolupament, socialització i protecció. Així a
l'hora de debatir per a una definició per a tots, les possibilitats
de discussió quedaven reduïdes i, així, el procés de consens era
més ràpid.
Finalment,
la definició de familia que va quedar com a definició per al
grup va ser: un grup de persones que adopten diferents rols,
vinculades per diferents llaços, ja siguin jurídics, afectius o
biològics, que conformen una institució que composa la cèl·lula
mare de la constitució de l'Estat. Aquest grup comparteix un mateix
espai i és l'agent socialitzador primari ja què realitza funcions
de socialització, desenvolupament i protecció dels individus que la
composen. A més a més, aquests individus han d'acceptar unes normes
que s'estableixen per al bon funcionament d'aquest.
Familia
unida, recolzament en qualsevol moment!
Font: Flikr - webgrafia
A
més, cal destacar que per que fa al concepte familia, una vegada
exposada la definició consensuada, podem entendre que hi ha diversos
tipus de familia com: la nuclear, l'extensa, la monoparental,
homoparental, hermanastral, ensamblada o reconstituida, de llarga
distància, parella, adoptiva, d'acollida, numerosa, separada o
divorciada, poli-nuclear, de custodia separada o compartida, extensa,
etc.
Però
no hi ha una única definició de familia, sinó diverses
aproximacions igual de vàlides que exposen aquest terme de diverses
formes però, que al cap i a la fi, volen explicar un mateix fet.
No
totes les families són iguals...
Elaboració pròpia. Font: Flikr - webgrafia
Així
doncs, la RAE contempla una definició molt senzilla: grup
de persones emparentades entre si que viuen juntes.
El sociòleg Anthony
Giddens,
per la seva part, la defineix com el grup
d'individus relacionats uns amb uns altres per llaços de sang,
matrimoni o adopció, que formen una unitat econòmica. Els membres
adults del grup són responsables de la criança dels nens. Totes les
societats conegudes suposen alguna forma de sistema familiar, encara
que la naturalesa de les relacions familiars varia àmpliament. Si bé
és cert que en les societats modernes la principal forma familiar és
la família nuclear, sovint es dóna una gran varietat de relacions
de família extensa.
Per
altra banda, l'Institut
Interamericà del Nen
exposa el terme familia com: el
conjunt de persones que conviuen sota el mateix sostre, organitzades
en rols fixos (pare, mare, germans, etc.) amb vincles consanguínis o
no, amb una manera d'existència econòmic i social comunes, amb
sentiments afectius que els uneixen i aglutinen. Naturalment passa
pel naixement, després creixement, multiplicació, decadència i
transcendència. A aquest procés se li denomina cicle vital de vida
familiar. Té a més una finalitat: generar nous individus a la
societat.
Aquesta
institució, doncs, ha d'assegurar unes funcions que ha de garantir a
tots els membres. Sobre aquestes tampoc hi ha un consens establert, i
diferents autors destaquen diverses classificacions, les funcions són
pràcticament les mateixes. A més a més, entre familia i escola,
aquestes funcions són complementàries. En grup hem esmentat
funcions com: alimentació, socialització, protecció, formació,
higiene, salut, afecte, etc. Aquestes són, entre altres, les que
creiem que, com educadores, haurem de contemplar per a detectar
possibles maltractaments. Encara que el millor fós actuar a priori.
I com li expliquem això als infants? La millor forma és el diàleg, saber adaptar la informació al nivell de desenvolupament de l'infant. Aquest ha de saber des de ben petit que potser un company té dues mares, un altre només un pare, etc. Un altre exemple per acabar de clarificar són cançons i vídeos. Com aquest exemple...
Fem
una passa més endavant i parlem de les funcions bàsiques de la
familia. Aquestes són la satisfacció fonamental del nen, transmetre
valors, socialització, participació, etc. No obstant les podem
classificar en:
Primaries,
com: alimentació, escolta activa, valors, tolerància, etc.
Emocionals
i socials,
com: amics, escola, víncles, etc.
Sexuals,
com: curiositat, imitació i contacte, etc.
D'entorn
físic i social,
com: protecció de riscos, interacció, exploració, comprensió,
etc.
Pel
que fa als estils de comportament dels rols de pares, cal destacar
que no són estils exactes, sinó que són tendències, ja què solen
mesclar diversos estils. Així doncs, trobem:
Mapa conceptual d'elaboració pròpia.
Però
com ja he dit, aquesta classificació no és única. L'article “Dos
modelos de familia”
que ens proposen treballar a l'aula ens mostra una altra
classificació. Aquest mapa conceptual mostra les idees
més significatives d'ambdues i una breu reflexió de les
conseqüències en el desenvolupament del nen segons les dos
tipologies.
Mapa conceptual d'elaboració pròpia.
A
més a més, cal remarcar que vivim en una societat material on els
nens no coneixen el valor de les coses, ja què els pares els
“compren” amb regals per su`plir carències d'afecte i temps amb
ells, eludint el conflicte, etc.
I
de tant parlar de disciplina i càstigs, arribem a la part que menys
m'ha agradat d'aquest tema, el fòrum. Es proposen un text “Las
Necesidades básicas de la infancia. Lo que cada niño o niña
necesita para vivir, crecer y aprender”,
i ens demanen una lectura reflexiva per tal d'exposar la nostra
reflexió en forma de debat al fòrum de l'assignatura. No dic que no
m'agradi debatir, dic que debatir per un fòrum no és el mateix que
viure-ho en persona, de forma que veus cares, expressions, diàlegs,
etc. Això és l'interés que té un debat. El fet de fer-ho des del
fòrum em va suposar un suplici...llegir en comptes d'escoltar,
amollar tota una parrafada en comptes de dialogar, tenir diferents
punts oberts en tema perquè és per escrit i no dialogat (vull dir,
els punts a parlar queden oberts, no van tancant-se i obrint-se
altres segons el diàleg), l'he tobat interessant, si, però molt
feixugós per dur-ho a terme.
Així
i tot, pel que fa a la meva aportació al debat “Càstig,
si o no?”, he
de dir que jo crec que, el primer que tenim present en parlar de
càstig és que no és tema gust per a ningú: ni per als pares ni
per als fills, ni per a educadors. Personalment, crec que quan has
d'aplicar un càstig, estàs expressant una frustació per no haver
sabut arreglar el conflicte d'una altra forma que no sigui sotmetent
al nen a alguna cosa. La problemàtica està en voler canviar la
perspectiva, parlant de “posar límits” quan el que fem és
castigar.
Allò que entenem per càstig, ja fa anys que s'ahuria d'haver acabat.
Font: Flikr - webgrafia
Penso
que “posar límits” i “castigar” se solen confondre,
veient-se com les dues cares d'una mateixa moneda, però que no
acaben de ser el mateix. Crec que la concepció de “càstig”
-encara que cada vegada menys- encara està valorada i entesa com a
càstig físic (pegar) o emocional (tancar-ho en una habitació, per
exemple). D'altra banda, els límits i les normes -clars i coherents-
són necessaris per al bon funcionament de la família i de la
societat, i també formen part del procés educatiu del nen, un
procés diem-ne més constructivista.
Òbviament,
la reconducció de la conducta en el nen ha de fer-se sempre des de
l'afecte. Educar i cuidar dels fills és la funció principal dels
pares, sempre, és clar, des de l'amor. L'educació té com a
finalitat formar una persona autònoma, crítica i sociable que
desenvolupi les seves capacitats, sàpiga viure en societat i sigui
feliç i capaç de donar felicitat als altres, és a dir, una
educació per a la vida. Així doncs NO és necessària la violència
per educar ja que “la violència genera violència”.
Així
doncs, considero que el càstig és necessari aplicar-ho, però de
forma racional, en moments puntuals per canviar la conducta del nen a
millor. Per a això, el nen ha de saber quines són les conseqüències
de la conducta que duu a terme i, com a pares, dur a terme la
conseqüència establerta al moment, perquè el nen relacioni i
sàpiga el perquè dels actes i les seves conseqüències. Això de
vegades també es manifesta en forma de “amenaça” i aparentment
es veu que funciona, però a poc a poc acaba per no donar resultat,
creant un nen amb baixa autoestima, insegur, etc.
Per
finalitzar la meva reflexió sobre la lectura, crec que si el
conflicte pot arreglar-se amb el diàleg o la mediació -parlar,
escoltar i ser escoltat-, no és necessari el càstig com a tal.
Opino que un bon diàleg que utilitzi l'empatia, el saber fer que el
nen vegi més enllà del que ha fet i que ell mateix es doni compte
del seu error serà més significatiu per al nen.
Parlar mostra més que posar la mà a sobre.
Font: Flikr - webgrafia
Per
altra banda, però, trobem el terme de disciplina. Per disciplina
entenem l'orde establert, les normes a acceptar, la constància,
l'autorregulació, el respecte, el saber estar, etc. Tot això ens
dona seguretar a l'hora de comportar-nos davant siferents situacions.
Un exemple prou característic és l'hora de posar les normes de
classe: si fem col·laborar els alumnes probablement es respetin més
i s'entenguin de forma més significativa, ja què haurem utilitzat
una tècnica constructivista en què ells han format part de la presa
de decisions. Això s'anomena disciplina
inductiva, el pacte de les normes
segons el grau de desenvolupament, reconegudes i acceptades per tots
els components del grup.
Pel
que fa a la socialització en la familia, cal destacar que hi ha que
prendre consiència dels propis estats emocionals que aparèixen
durant l'establiment i desenvolupament dels vincles; tenint en compte
que totes les emocions són útils per crèixer, que s'han de saber
nombrar per saber com regular-les i posar-lis límits, comportant
així persones competents i autònoms.
Així
arribem quasi quasi al final del tema, veient una pel·lícula a
classe sobre les tipologíes familiars. “Un
lugar donde quedarse”,
de Sam Mendes.
Font: creative commons - webgrafia
Aquest
llargmetratge tracta d'una parella que espera augmentar la familia
amb una nena. Però no tot és tan fàcil, en el moment, es troben
insegurs i inquiets perquè desitjen un lloc ideal -i una mica
utòpic- per al creixement de la seva futura filla. A més a més,
també pensen en si seràn uns bons pares, saben cobrir totes les
necessitats que aquesta nena pot arribar a demanar o puguin sorgir.
Per tal d'arribar a assolir l'entorn ideal per al desenvolupament de
la familia i el creixement de la nena que està en camí, començen
demanant el suport dels àvis. Aquestos però, -una mica
egocèntrics-, no poden donar-lis el suport necessari ja què marxen
a conèixer món.
Així
doncs, els futurs pares decideixen buscar un altre entorn per a que
l'educació de la seva filla arribi a aconseguir el grau òptim que
desitjen. Ddurant aquesta recerca, veient diferents familiars i
amics, descobreixen altres tipus d'organitzacions familiars amb
diversos estils de comportament; però cap d'aquestos tipus que
descobreixen els hi sembla adient ja què no són tipologies de
tendència, sinó extrems de comportaments.
Finalment,
el fet de veure tanta diversitat provoca que la parella hagi de
cercar conjuntament i reflexionar sobre l'educació que li voldràn
donar a la seva filla. Així, acaben arribant a la conclusió de que
el millor ambient per a què la nena pugui crèixer i desenvolupar-se
és el que li puguin oferir ells, intentant cobrir i satisfer les
necessitats de tots els membres, les d'ells i les de la nena.
Una
vegada visionada aquesta pel·lícula, em demanen fer una reflexió
tenint en compte allò que hem estat veient a classe.
Idees que em venen al cap...
Font: Flikr - webgarfia
Així doncs...
Primerament,
deixa molt clara la moral que vol trasmetre i que és que és
important ser un mateix, buscar primerament de forma introspectiva
les respostes que necessitem i, de no trobar-les, buscar ajuda
externa. A més a més, penso que la millor familia no existeix
-n'existeixen de reials, si, però és un altre tema- i, per tant,
els víncles que es creiïn en un nucli adient per cobrir les
necessitats dels components del grup, tenint en compte el fet de
satisfer les dels possibles infants que hi trobem en el grup en què
es trobi, serà un bon ambient per desenvolupar una familia.
Per
altra nada, també exposa de forma molt clara el fet que crea
l'arribada d'un nou membre a la famíla, sobretot si es tracta del
primer fill. Penso que avui dia, hi ha prou informació sobre
anticonceptius per a què una parella no tengui un fill si no es
troba del tot preparada per a tenir-lo. El canvi en organització
familiar, en distribució de tasques, etc., canvia en arribar un nou
membre a casa, un camí al qual és difícil aconstumar-s'hi. Dubtes,
angoixes, desbordament per noves responsabilitats, etc., són algunes
de les sensacions que es tenen en saber que un nou membre arribarà.
Els pares d'aquesta pel·lícula mostren els típics tòpics que els
pares primerencs tenen en saber que la familia augmentarà: buscar
una llar òptima per a l'infant, tenir la major cura del nen
possible, intentar ser el millor pare i mare, etc. Això està molt
bé, però alerta a caure en sobreprotecció del nen, avantposar el
nostre criteri a les vertaderes necessitats de l'infant, etc. Són
errors que després costa molt de corregir. Cal recordar que ningú
és perfecte i viure amb imperfeccions és la millor manera
d'adaptar-se a un entorn imperfecte.
Això em fa venir al cap un moment de la serie "The Simpsons", que és per riure però realment hi ha parelles que s'ho prenen així fins que arriba el nadó...aqui us ho deixo...
Finalment,
també vull destacar que a la pel·lícula també es deixen veure
diverses tipologies de família, com bé he explicat en el resum.
Això ho vull enllaçar amb l'imperfecció nombrada abans. Moltes de
les famílies que es mostren es veuen aparentement perfectes des de
forma, però una vegada dintre, el funcionament no és tant òptim
com sembla. Actualment, la nostra societat abraça tipologies de
família, sí, però segueixen amagant alguns temes. Crec que temes
tabú com valors, ètica, sexe, drogues, etc., són necessaris
afrontar-los en els moments oportuns per tal que els nens coneguin la
realitat de l'entorn en què es troben. Moltes famílies seguiexen
una rama catòlica i casta que no deixa que l'infant conegui tot això
i que l'únic que fa és perjudicar el seu desenvolupament.
Amb
això, vull acabar amb aquelles meravelloses frases que vàrem fer
entre totes les companyes de la classe i que resumeixen molt bé tot
el que he volgut expressar amb aquesta entrada:
Si ens posem en el lloc del nen i el suplantem, és possible que li
donem totes les respostes fetes i no li ensenyem a buscar-les per
ell mateix, aconseguint ser passiu, desenvolupant inseguretat,
dependència i falta d'empatia, etc.
Si no posam límits és possible que en nen no adquireixi
autocontrol, disciplina, perseverància i contància, sent aquestos
la base en l'adquisició d'autonomia, socialització, etc., creant
inseguretat, baixa autoestima, pèrdua d'autoritat, dificultat de
socialització, frustració, etc.
I no vull despedir-me sense deixar aquesta meravellosísima cançó dels '70 que m'encanta, em dona moltíssima energia i positivitat, és de veus negres com m'agraden a mi i li ve genial a aquesta entrada dedicada a la familia... per a tots vosaltres... les meravellores Sister Sledge amb We are family!
.jpg)
__18__.jpg)
